Si haguéssim de triar una sola idea que ha fet més mal a les persones que volen escriure, probablement seria aquesta: el talent. La paraula apareix constantment. Apareix a les escoles. Apareix a les entrevistes. Apareix als mitjans. Apareix a les converses entre escriptores. Apareix a les xarxes socials. I apareix sobretot dins del cap de les persones que volen començar.
«Tinc talent?»
«En tinc prou?»
«Com sé si en tinc?»
«I si no en tinc?»
Són preguntes molt habituals.
I també són preguntes molt perilloses.
Perquè gairebé sempre arriben abans de començar a treballar.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, moltes vegades no està preocupada per la novel·la. Està preocupada per ella mateixa. Vol saber si està a l’altura. Vol saber si mereix ocupar aquell espai. Vol saber si serà capaç de fer-ho prou bé.
I és aquí on el talent es converteix en un problema.
Perquè la paraula talent té una característica molt particular: sembla immutable.
Sembla una cosa que tens o no tens.
Una mena de do.
Una mena de privilegi.
Una mena de loteria.
I si realment fos així, hi hauria molt poc a fer.
Per sort, la realitat és molt més complexa.
Durant anys hem vist persones extraordinàriament intel·ligents abandonar projectes perquè dubtaven massa. Hem vist persones amb una gran sensibilitat bloquejades per la por. Hem vist persones que semblaven tenir totes les condicions per escriure i que no aconseguien acabar una sola obra.
I també hem vist exactament el contrari.
Hem vist persones insegures.
Persones que arribaven pensant que no servien.
Persones que dubtaven de tot.
Persones convençudes que no tenien talent.
I les hem vist construir obres profundes, sòlides i necessàries.
Això ens va obligar a replantejar-nos moltes coses.
Potser el talent no era tan important com ens havien explicat.
Potser hi havia altres factors molt més determinants.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè el Mètode Mandarina no parteix de la pregunta «tens talent?». Parteix d’una altra pregunta.
Què estàs observant?
Perquè la literatura té molt més a veure amb la capacitat d’observar que amb la idea romàntica del geni.
Observar una escena.
Observar una contradicció.
Observar una emoció.
Observar un comportament.
Observar una pregunta.
Observar una ferida.
La majoria de grans obres neixen aquí.
No en una mena de màgia inexplicable.
També té molt a veure amb la capacitat de sostenir un procés. Una obra llarga no es construeix en una tarda d’inspiració. Es construeix durant mesos. De vegades durant anys. Es construeix tornant-hi quan tens dubtes. Tornant-hi quan estàs cansada. Tornant-hi quan la vida es complica. Tornant-hi quan ningú no sap que estàs escrivint.
I això té molt poc a veure amb el talent.
Té molt més a veure amb la relació que construeixes amb el teu treball.
Una altra cosa que hem observat és que la paraula talent sovint funciona com una excusa perfecta. Si una persona creu que no en té, queda alliberada de la responsabilitat d’intentar-ho. Si el talent és una condició prèvia, no cal arriscar-se. No cal equivocar-se. No cal exposar-se. No cal descobrir què podria passar.
És una protecció molt comprensible.
Però també és una trampa.
Perquè impedeix començar.
I gairebé totes les obres importants han començat amb persones que no sabien exactament què estaven fent.
També per això existeixen els tres recorreguts per aprendre a escriure. No perquè hi hagi persones amb més talent i persones amb menys talent. Sinó perquè hi ha persones amb necessitats diferents. Hi ha qui necessita més autonomia. Hi ha qui necessita més estructura. Hi ha qui necessita una mirada sostinguda. El recorregut no parla del teu valor. Parla del tipus de suport que et pot ajudar a créixer.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors esdevé tan útil. Perquè moltes vegades el problema no és el text. És la mirada que tenim sobre nosaltres mateixes. És la tendència a convertir qualsevol dificultat en una prova definitiva de la nostra incapacitat.
Una escena no funciona.
I pensem que no sabem escriure.
Un personatge s’encalla.
I pensem que no tenim talent.
Una novel·la es complica.
I pensem que hauríem de renunciar.
Aquestes conclusions acostumen a arribar molt més ràpid que la realitat.
També és una de les raons per les quals pots començar quan vulguis. Perquè moltes persones passen anys esperant sentir-se preparades. Esperant tenir més confiança. Esperant tenir alguna prova que demostri que val la pena intentar-ho.
I aquesta prova gairebé mai no arriba.
Perquè la confiança acostuma a aparèixer després de treballar.
No abans.
Una altra idea que ens sembla important és que la literatura no necessita persones extraordinàries. Necessita persones capaces de mirar. Persones capaces d’escoltar. Persones capaces de fer-se preguntes. Persones capaces de continuar quan no tenen garanties.
Aquesta és una diferència enorme.
Perquè converteix l’escriptura en una pràctica.
No en una loteria.
També encaixa perfectament amb la idea d’una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no treballa amb genis. Treballa amb processos. Amb oficis. Amb persones. Amb obres. Amb temps. Amb preguntes. Amb dubtes. Amb reescriptures.
Treballa amb tot allò que la paraula talent acostuma a invisibilitzar.
I encara hi ha una última qüestió.
Quan una persona atribueix tot l’èxit al talent, també atribueix tot el fracàs a la seva absència.
I això és devastador.
Perquè converteix cada dificultat en una condemna.
Nosaltres preferim una altra mirada.
Si una escena no funciona, observem l’escena.
Si una novel·la s’encalla, observem la novel·la.
Si una obra té problemes, observem els problemes.
No observem el valor de la persona.
No observem si mereix escriure.
No observem si té permís.
Observem el treball.
Perquè el treball és una cosa que pots fer.
El talent, en canvi, és una discussió interminable que gairebé mai no ajuda ningú a escriure una sola pàgina més.
Per això al Campus no ens interessa gaire preguntar-nos qui té talent.
Ens interessa molt més una altra pregunta.
Qui està disposada a mirar de debò allò que intenta escriure.
Perquè gairebé sempre és aquí on comencen les obres que val la pena llegir.
