Una de les primeres coses que busca gairebé tothom quan decideix escriure és un mètode. Com organitzar una novel·la. Com preparar els personatges. Com construir l’estructura. Com planificar els capítols. Com començar. Com acabar. Com revisar. Sembla que, si trobéssim el sistema correcte, la resta seria només qüestió de treballar.
És una idea molt tranquil·litzadora.
També és una de les més enganyoses.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, moltes vegades ja ha llegit desenes de llibres sobre escriptura. Ha vist vídeos. Ha escoltat entrevistes. Ha provat esquemes. Ha omplert fitxes de personatges. Ha intentat seguir els passos que expliquen altres autores. I, malgrat tot, continua tenint la sensació que la seva novel·la no acaba de respirar.
No perquè els mètodes siguin dolents.
Sinó perquè cap mètode pot escriure una obra concreta.
La literatura no funciona com una recepta.
No existeix una temperatura exacta.
No existeix un nombre correcte de personatges.
No existeix una estructura que serveixi per a totes les històries.
No existeix un procés que funcioni igual per a totes les persones.
I aquesta és una de les millors notícies que pot rebre una escriptora.
Perquè deixa d’intentar adaptar la seva obra a un sistema i comença a construir un sistema que serveixi la seva obra.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. No perquè creguem que existeix una única manera d’escriure. Exactament al contrari. El Mètode Mandarina no és una fórmula perquè totes les novel·les s’assemblin. És una manera d’aprendre a escoltar què necessita cada projecte. Hi ha obres que demanen una estructura molt definida abans de començar. N’hi ha que només descobreixen la seva forma després de cent pàgines. Hi ha autores que necessiten planificar molt. N’hi ha que només poden descobrir la història escrivint-la.
Cap d’aquestes maneres és millor.
La pregunta és una altra.
Quina necessita aquest llibre?
Vivim en una època obsessionada amb els sistemes. Els cinc passos. Les deu claus. Les set regles. Les fórmules definitives. Tot sembla haver de convertir-se en un mètode universal. Però les persones no som universals. Les novel·les tampoc.
Cada llibre planteja problemes nous.
Cada autora arriba amb una mirada diferent.
Cada projecte demana preguntes diferents.
Pretendre que tots segueixin exactament el mateix camí és una manera molt eficaç de deixar d’escoltar-los.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure neixen precisament d’aquesta convicció. No totes les persones necessiten el mateix tipus d’acompanyament. No totes aprenen igual. No totes es troben en el mateix moment. Algunes necessiten autonomia. D’altres necessiten una mirada molt propera. Algunes escriuen des de fa anys. D’altres acaben de començar. Intentar ensenyar-les exactament igual seria molt més fàcil. També seria molt menys útil.
També hi ha una altra idea que ens sembla important.
Moltes persones passen anys canviant de mètode.
Quan un sistema deixa de funcionar, en busquen un altre.
Després un altre.
I un altre.
Però gairebé mai es pregunten una cosa molt més interessant.
I si el problema no fos el mètode?
I si el problema fos que encara no estan escoltant prou bé la seva obra?
Perquè arriba un moment en què totes les novel·les deixen de seguir el pla inicial.
Totes.
Les bones també.
Les dolentes també.
La diferència és què fa l’autora quan això passa.
Qui depèn d’un sistema intenta obligar la novel·la a tornar al camí.
Qui ha desenvolupat criteri intenta entendre per què la novel·la ha decidit sortir-ne.
I aquesta diferència és enorme.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors resulta tan valuós. No perquè algú tingui el mètode perfecte. Sinó perquè una conversa ajuda a descobrir quin és el problema real d’aquella obra concreta. De vegades és l’estructura. De vegades és el punt de vista. De vegades és la pregunta central. De vegades és el ritme. I moltes vegades la solució no apareix en cap manual perquè només serveix per a aquell llibre.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè tampoc no existeix una manera correcta de començar. Hi ha persones que escriuen el primer capítol cinquanta vegades. D’altres comencen pel final. D’altres necessiten escriure escenes desordenades durant mesos abans d’entendre què estan construint. El que importa no és si el teu procés s’assembla al d’una altra autora.
El que importa és si et permet continuar avançant.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no fabrica escriptores en sèrie. No intenta que totes treballin igual. Intenta que cadascuna descobreixi la seva manera de construir una obra sense deixar de fer-se preguntes, sense convertir el procés en una recepta i sense perdre la curiositat. Perquè l’objectiu no és aprendre un sistema.
L’objectiu és arribar a un punt en què ja no necessitis copiar el procés de ningú.
Perquè hauràs construït el teu.
I aquest és, probablement, un dels signes més clars que una persona està deixant de ser una alumna.
I està començant a convertir-se, de debò, en una escriptora.
