Una de les coses més tristes que hem vist durant tots aquests anys és la quantitat de persones que han deixat d’escriure abans de començar. No perquè no tinguessin una història. No perquè no tinguessin sensibilitat. No perquè no fossin capaces de construir una obra. Han deixat d’escriure perquè estaven convençudes que primer havien de demostrar alguna cosa.
Que eren prou intel·ligents.
Que eren prou cultes.
Que havien llegit prou.
Que tenien prou talent.
Que tenien una història prou important.
Que escrivien prou bé.
Que mereixien ocupar aquell lloc.
I moltes vegades, mentre intentaven demostrar tot això, no escrivien.
Aquesta és una de les idees que més ens preocupa. Perquè gairebé mai ningú no demana a una persona que demostri que mereix llegir. Ningú no li exigeix que acrediti una sensibilitat especial abans d’entrar en una llibreria. Ningú no li demana un certificat de talent per emocionar-se davant d’una novel·la. Però, en canvi, moltes persones senten que han de justificar constantment el seu dret a escriure.
Nosaltres no ho veiem així.
De fet, una de les idees fundacionals del Campus és exactament la contrària.
No has de demostrar res.
Has de treballar.
Que és molt diferent.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, sovint arriba carregada de preguntes sobre el seu valor. «I si no soc prou bona?» «I si no tinc talent?» «I si no tinc res interessant a explicar?» «I si no estic a l’altura?» Aquestes preguntes són comprensibles. Però tenen un problema. Situen tota l’atenció sobre la persona i gairebé cap sobre l’obra.
I l’obra és el que ens interessa.
No perquè la persona no sigui important.
Al contrari.
Però perquè moltes vegades la millor manera de sortir d’aquest cercle és deixar de jutjar-se constantment i començar a observar què està passant dins del text.
Aquesta és una de les coses que treballem des del Mètode Mandarina. El Mètode Mandarina no intenta respondre si tens talent o no. Intenta ajudar-te a veure què està passant. Intenta ajudar-te a observar. Intenta ajudar-te a construir criteri. Perquè la pregunta important no és si ets prou bona. La pregunta important és què necessita aquesta obra.
Sembla una diferència petita.
Canvia completament la manera de treballar.
Quan deixem de demostrar i comencem a observar, passen coses molt interessants. Les persones es relaxen. Cometen menys errors per por. Assumeixen més riscos. Escolten millor el text. Accepten millor les contradiccions. I sobretot deixen de viure cada pàgina com un examen.
Moltes persones han après a relacionar-se amb l’escriptura des de la por. La por a equivocar-se. La por a fer el ridícul. La por a no estar a l’altura dels autors que admiren. La por a decebre’s. La por a decebre els altres.
Però una obra no creix bé sota aquesta pressió.
Una obra necessita una altra cosa.
Necessita temps.
Necessita curiositat.
Necessita observació.
Necessita feina.
Per això al Campus ens costa tant parlar de talent. No perquè pensem que totes les persones escriuen igual. Evidentment que no. Però perquè hem vist massa vegades persones amb molt talent paralitzades per la por i persones molt insegures construir obres extraordinàries gràcies a la constància, la mirada i el compromís.
També per això ens costa imaginar una escola que funcioni a partir de la competició. No ens interessa gaire saber qui és millor. No ens interessa establir rànquings. No ens interessa decidir qui serà escriptor i qui no. Ens interessa entendre què està intentant fer cada persona i ajudar-la a arribar tan lluny com sigui possible.
Aquesta és una de les raons per les quals existeixen els tres recorreguts per aprendre a escriure. No perquè hi hagi persones més importants que altres. No perquè hi hagi categories. Sinó perquè les necessitats són diferents. Hi ha qui necessita autonomia. Hi ha qui necessita conversa. Hi ha qui necessita una mirada més sostinguda. El recorregut no parla del teu valor. Parla del tipus de suport que necessites avui.
També per això existeix l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors. No perquè una altra persona hagi de validar constantment el teu treball. Sinó perquè moltes vegades necessitem una mirada externa que ens ajudi a distingir què és una dificultat real i què és simplement por.
La por acostuma a disfressar-se molt bé.
De vegades es presenta com a perfeccionisme.
De vegades es presenta com a exigència.
De vegades es presenta com a prudència.
Però continua sent por.
I moltes persones passen anys intentant demostrar que estan preparades abans de permetre’s començar.
Nosaltres preferim una altra aproximació.
Comença.
Mira què passa.
Treballa.
Observa.
Corregeix.
Continua.
Aquesta filosofia també explica per què pots començar quan vulguis. Perquè la majoria de persones ja han esperat prou. Han esperat sentir-se preparades. Han esperat tenir més confiança. Han esperat tenir més temps. Han esperat tenir una idea millor. Han esperat tenir una vida més ordenada.
I sovint, mentre esperaven, el projecte continuava allà.
Esperant també.
No diem que la por desaparegui.
No desapareix.
No diem que els dubtes desapareguin.
Tampoc.
No diem que un dia et llevaràs sentint-te completament preparada.
Probablement no passarà.
El que diem és que no necessites esperar aquest moment per començar a treballar.
També és una de les raons per les quals el Campus funciona com una escola artesana d’escriptura. Perquè una escola artesana no intenta fabricar alumnes perfectes. Intenta acompanyar persones reals. Persones amb inseguretats. Persones amb contradiccions. Persones amb moments bons i moments difícils. Persones que de vegades avancen molt i de vegades gairebé no poden escriure.
La perfecció no ens interessa gaire.
El compromís sí. La curiositat sí. La capacitat d’observar sí. La capacitat de continuar sí.
També per això existeixen les beques d’escriptura. Perquè no volem construir una escola on les persones hagin de demostrar constantment que compleixen determinades condicions per ocupar un lloc. Intentem construir una escola que obri portes més que no pas que les tanqui.
Al final, una gran part del sofriment de moltes persones que escriuen prové d’una pregunta equivocada.
No és: «Soc prou bona?»
No és: «Tinc prou talent?»
No és: «M’ho mereixo?»
La pregunta és una altra.
Què necessita aquesta obra?
Quan la pregunta canvia, tot canvia.
Perquè l’atenció deixa de posar-se sobre el teu valor i passa a posar-se sobre el treball.
I el treball és una cosa que pots fer avui.
No quan siguis millor.
No quan siguis més segura.
No quan siguis més valenta.
Avui.
Per això al Campus repetim sovint una idea que sembla molt simple però que costa anys entendre del tot.
No has de demostrar res.
Has d’escriure.
Has d’observar.
Has de treballar.
I després tornar-hi.
La resta, si ha d’arribar, arribarà.
