Hi ha un moment que arriba a gairebé totes les persones que escriuen una novel·la. Pot arribar després de trenta pàgines. Després de cent. O quan només en falten vint per acabar-la. És un pensament que acostuma a espantar molt perquè sembla definitiu.

«I si aquest no és el llibre que hauria d’estar escrivint?»

És una pregunta difícil.

I també és una pregunta que gairebé totes les escriptores es fan alguna vegada.

Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, sovint pensa que escollir la història correcta és la decisió més important de tot el procés. Però, amb els anys, hem descobert que gairebé mai és aquest el problema. El problema acostuma a ser un altre. La persona interpreta qualsevol dificultat com una prova que ha triat la novel·la equivocada.

I això gairebé mai és cert.

Perquè totes les novel·les importants tenen moments en què deixen de semblar una bona idea.

Totes.

Hi ha un punt en què la il·lusió inicial desapareix. El projecte deixa de ser nou. Els personatges deixen de sorprendre tant. Les escenes costen més. Les preguntes es compliquen. La novel·la comença a exigir decisions difícils.

És exactament aquí on moltes persones abandonen.

No perquè el llibre sigui equivocat.

Sinó perquè ha deixat de ser fàcil.

Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè una de les primeres coses que aprenem és a distingir entre una crisi de la novel·la i una crisi de l’autora. Són dues coses completament diferents.

Hi ha dies en què el llibre està perfectament viu.

Qui està cansada és la persona que l’escriu.

Hi ha dies en què el manuscrit continua respirant.

Qui ha perdut confiança és l’autora.

I també hi ha dies en què sí, efectivament, la novel·la necessita canviar alguna cosa important.

La dificultat és saber distingir aquests tres moments.

Perquè les tres sensacions s’assemblen molt.

Quan una persona diu «crec que aquesta novel·la no funciona», nosaltres acostumem a fer una altra pregunta.

Què és exactament el que no funciona?

Perquè moltes vegades la resposta no té res a veure amb la novel·la.

«Fa dies que no escric.»

«Estic molt cansada.»

«Tinc la sensació que no en sabré.»

«No m’agrada cap frase.»

Cap d’aquestes respostes explica que la novel·la sigui equivocada.

Només expliquen que escriure és difícil.

I això és completament normal.

Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan pensats també perquè puguis aprendre a llegir aquests moments. No per evitar-los. Ningú no pot evitar-los. Sinó per no prendre decisions irreversibles mentre estàs travessant una crisi que potser només necessita una mica de temps.

Perquè hi ha una temptació molt habitual.

Començar una altra novel·la.

La nova idea sembla extraordinària.

Tot torna a ser emocionant.

Tot sembla molt més clar.

Però al cap de sis mesos aquella segona novel·la acostuma a arribar exactament al mateix lloc.

I després arriba una tercera.

I una quarta.

I una cinquena.

No perquè totes siguin equivocades.

Sinó perquè totes les obres, quan deixen de viure només de la il·lusió inicial, demanen una altra cosa.

Demanen ofici.

També hi ha casos en què sí.

En què una novel·la necessita un canvi profund.

Però, curiosament, gairebé mai significa començar una altra història.

Acostuma a significar començar una altra mirada.

Canviar el punt de vista.

Eliminar un personatge.

Canviar la pregunta central.

Modificar l’estructura.

Treure cent pàgines.

És dolorós.

Però continua sent la mateixa obra.

Simplement encara no havia trobat la seva forma.

També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors resulta tan valuós. Perquè una mirada externa sovint detecta molt de pressa si una novel·la està morta o si simplement està creixent. I aquestes dues situacions, des de dins, poden semblar exactament iguals.

La diferència és enorme.

Perquè una necessita abandonar.

L’altra necessita continuar.

També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè una novel·la no es deixa conèixer en dues setmanes. Necessita convivència. Necessita que l’autora també canviï. Necessita temps perquè apareguin preguntes que al principi encara no existien. Jutjar-la massa aviat acostuma a ser tan injust com jutjar una persona després d’una sola conversa.

Hi ha una pregunta que ens ajuda molt.

Si aquesta novel·la fos extraordinària, però avui encara no ho poguessis veure, què faries diferent?

La majoria de persones responen el mateix.

Continuaria treballant.

Continuaria observant.

Continuaria revisant.

I és una resposta molt interessant.

Perquè, en realitat, és exactament el que necessita una obra encara que avui et sembli equivocada.

També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no intenta evitar els moments de dubte. Intenta ensenyar-te a conviure-hi sense destruir allò que encara està creixent. Perquè hi ha una diferència enorme entre abandonar una novel·la perquè ja ha dit tot el que havia de dir i abandonar-la perquè encara no has après a escoltar el que intenta explicar-te.

I aquesta diferència només apareix amb una cosa que avui sembla poc moderna.

Temps.

Observació.

I molta paciència.

Al final, les escriptores que acaben construint obres importants no són les que mai no dubten.

Són les que aprenen a no prendre totes les seves pors com si fossin diagnòstics.

Perquè hi ha dies en què una novel·la sembla equivocada.

I, anys després, descobreixes que només t’estava demanant que et convertissis en l’autora capaç d’escriure-la.