Hi ha un moment que gairebé totes les persones que escriuen coneixen molt bé.
La novel·la sembla estancada.
No acaba de funcionar.
Hi ha alguna cosa que grinyola.
El lector encara no hi és.
Els personatges semblen llunyans.
L’autora nota que el llibre encara no respira.
I gairebé sempre apareix la mateixa resposta.
Cal escriure més.
Afegir una escena.
Explicar millor aquell personatge.
Construir un altre conflicte.
Fer un diàleg més llarg.
Descriure millor els espais.
És una reacció completament comprensible.
També és una de les equivocacions més habituals de l’ofici.
Perquè arriba un moment en què una novel·la ja no necessita més paraules.
Necessita una mirada diferent.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, moltes vegades associa el progrés amb el nombre de pàgines. Si el manuscrit passa de cent a dues-centes pàgines, sembla que la novel·la hagi crescut. Però qualsevol persona que hagi revisat un llibre durant molt de temps acaba descobrint una realitat molt diferent.
Hi ha novel·les que milloren cinquanta pàgines eliminant-ne cent.
Hi ha novel·les que canvien completament perquè una sola escena és mirada des d’un altre lloc.
Hi ha llibres que continuen igual després de cent pàgines noves.
I n’hi ha que es transformen perquè una autora, finalment, ha entès què estava intentant escriure des del principi.
La literatura no creix sempre per acumulació.
Moltes vegades creix per comprensió.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè intentem que les autores deixin de pensar només en el text que tenen davant i comencin a pensar en la mirada que està construint aquell text. Una escena no millora necessàriament perquè sigui més llarga. Millora quan la persona que l’ha escrita veu alguna cosa que abans encara no era capaç de veure. Aquesta diferència pot ocupar una sola frase. Però també pot canviar tota la novel·la.
Perquè el lector no percep la quantitat.
Percep la precisió.
Hi ha una idea molt estesa segons la qual escriure consisteix a produir paraules. És cert només durant una petita part del procés. La resta del temps consisteix a prendre decisions. Decidir què és essencial. Decidir què ja no cal explicar. Decidir des d’on s’observa un personatge. Decidir quina pregunta sosté realment aquella història. Aquestes decisions gairebé mai no augmenten el nombre de pàgines.
Canvien el significat de les que ja existeixen.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan construïts perquè aquest canvi de mirada aparegui de manera natural. Al principi moltes persones intenten solucionar qualsevol dificultat escrivint més. Amb el temps descobreixen que els grans salts acostumen a arribar després d’una lectura, d’una conversa, d’una revisió o d’una pregunta ben formulada. La novel·la sembla la mateixa. Però, en realitat, ja no ho és. Perquè ara totes les seves pàgines estan mirant cap al mateix lloc.
També hi ha una altra confusió molt habitual. Moltes persones identifiquen el treball amb el volum. Si avui han escrit dues mil paraules, senten que han avançat molt. Si només n’han corregit dues-centes, tenen la sensació que no han fet res. Però qualsevol autora experimentada sap que hi ha dies en què eliminar un sol adjectiu obliga a reescriure tota una escena. I també hi ha dies en què escrivim deu pàgines que desapareixeran completament al cap d’una setmana.
El treball no sempre és visible.
Però continua existint.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors resulta especialment valuós. Perquè moltes vegades una autora arriba convençuda que la novel·la necessita més material. Després d’una lectura atenta descobrim que el manuscrit ja conté gairebé tot el que necessita. El que encara falta és entendre millor què està intentant dir. Quan aquesta comprensió arriba, moltes pàgines es reordenen gairebé soles.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè ningú no necessita tenir totes les respostes abans d’escriure. Precisament és el procés qui les va construint. Però també és important entendre que aquestes respostes no sempre adopten la forma de noves escenes. Moltes vegades adopten la forma d’una mirada més precisa sobre les escenes que ja existien.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no acompanya només la producció de manuscrits. Acompanya la transformació de la mirada que els fa possibles. Perquè les paraules, per si soles, no poden sostenir una novel·la. El que la sosté és la qualitat de l’observació que hi ha darrere de cadascuna d’elles.
Al final, moltes persones pensen que una novel·la millora cada vegada que hi afegeixen més text.
Les autores que conviuen molts anys amb aquest ofici acaben descobrint una altra cosa.
Les grans transformacions gairebé mai no passen a la pantalla.
Passen dins de la mirada.
I és només després, quan aquella mirada ha canviat de debò, que les paraules també troben, gairebé sense esforç, el lloc exacte on sempre haurien d’haver estat.
