Hi ha una frase que escoltem molt sovint.
«Tinc moltes coses a dir.»
És una frase plena d’energia.
També és una frase que acostuma a portar molts problemes quan arriba el moment d’escriure una novel·la.
Perquè tenir moltes coses a dir no és el mateix que tenir una novel·la.
Ni tan sols és el principi d’una novel·la.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, moltes vegades arriba carregada de conviccions. Sap què pensa sobre la família. Sobre la guerra. Sobre la maternitat. Sobre la pobresa. Sobre la violència. Sobre la política. Sobre l’amor. Té la necessitat legítima de compartir aquesta mirada amb el món.
Però molt aviat apareix una dificultat.
Els personatges no existeixen perquè l’autora pugui demostrar que té raó.
Existeixen perquè la mateixa autora descobreixi fins a quin punt encara no entén del tot les persones que està escrivint.
Aquest canvi de perspectiva és enorme.
Perquè la literatura no és un altaveu.
És un laboratori.
Quan una novel·la només intenta transmetre una idea, els personatges deixen de ser persones. Es converteixen en arguments. Cada escena existeix per demostrar alguna cosa. Cada diàleg confirma una opinió. Cada conflicte acaba donant la raó a qui l’autora havia decidit abans de començar.
El lector ho nota molt de pressa.
Perquè deixa de sentir que està llegint una novel·la.
Comença a sentir que està llegint una tesi disfressada de ficció.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè molt aviat deixem de preguntar què vol dir una autora. Ens interessa molt més descobrir què està intentant entendre. Les opinions poden ser el punt de partida. Però mai no poden ser el punt d’arribada. Si la novel·la només confirma allò que ja pensàvem abans d’escriure-la, probablement encara no ens ha obligat a mirar prou lluny.
La literatura no existeix per protegir les nostres certeses.
Existeix per posar-les a prova.
Hi ha una diferència molt gran entre escriure des d’una idea i escriure des d’una pregunta. La idea busca convèncer. La pregunta busca comprendre. La idea necessita personatges que tinguin una funció. La pregunta necessita persones capaces de contradir-la. Quan això passa, la novel·la deixa de saber exactament on arribarà. I és precisament aquesta incertesa la que la manté viva.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan construïts perquè aquest moviment aparegui molt aviat. Al principi moltes persones volen explicar una idea. Amb els mesos comencen a construir una investigació. Deixen de voler demostrar. Comencen a voler entendre. Les seves novel·les no es tornen més confuses. Es tornen més complexes. Més humanes. Més difícils de resumir. I també molt més difícils d’oblidar.
També hi ha una altra confusió molt habitual. Moltes persones pensen que una novel·la ha de transmetre un missatge. Però les grans obres gairebé mai no es recorden pel missatge. Es recorden perquè han aconseguit modificar la nostra manera de mirar una situació que crèiem conèixer. Quan acabem el llibre no tenim necessàriament una opinió nova. Tenim una comprensió més profunda.
I aquestes dues coses no són el mateix.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors és especialment valuós. Perquè moltes vegades una autora encara està protegint massa la seva idea inicial. Una lectura exigent detecta quan els personatges han deixat de respirar perquè només serveixen una tesi. I també detecta el moment en què aquests mateixos personatges comencen a reclamar una llibertat que farà créixer tota la novel·la.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè no necessites tenir un gran missatge abans d’escriure. De fet, és millor no tenir-lo. El que sí que necessites és una pregunta prou poderosa per continuar investigant-la durant molt de temps. La novel·la farà la resta.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no ajuda les persones a parlar més fort. Les ajuda a mirar més profundament. Perquè qualsevol opinió es pot escriure en un article. Una novel·la, en canvi, només existeix quan una autora accepta que les persones són infinitament més complexes que qualsevol idea que tinguem sobre elles.
Al final, moltes persones pensen que escriure consisteix a tenir moltes coses a dir.
Les autores que conviuen tota una vida amb la literatura acaben descobrint una altra cosa.
Les coses importants gairebé mai no es diuen.
Es descobreixen.
I és precisament aquest descobriment compartit entre qui escriu i qui llegeix el que converteix una història en una novel·la que continua viva molt després que les seves opinions, les seves idees i fins i tot el seu temps hagin canviat.
