Quan diem a algú que estem escrivint una novel·la, hi ha una resposta que es repeteix molt sovint. «Quina imaginació que tens.» Ho diuen amb admiració. I nosaltres acostumem a somriure. Però, amb els anys, moltes autores acaben descobrint una cosa sorprenent. La imaginació és molt menys important del que sembla. O, dit d’una altra manera, és imprescindible per començar una novel·la, però completament insuficient per acabar-ne una.

Perquè imaginar és fàcil.

El que resulta extraordinàriament difícil és entendre les persones.

Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, moltes vegades està preocupada perquè pensa que no és prou imaginativa. Creu que les grans autores inventen mons extraordinaris, personatges irrepetibles i arguments impossibles. Però quan llegim el seu manuscrit gairebé mai no trobem aquest problema. El que acostumem a trobar és una altra cosa. Els personatges encara no són prou complexos. Les relacions encara són massa previsibles. Les contradiccions encara no han aparegut. La història funciona, però les persones encara no respiren.

I això no es resol imaginant més.

Es resol observant millor.

La imaginació pot inventar un personatge en cinc minuts.

Però només l’observació és capaç de convertir-lo en una persona.

Pensem en qualsevol gran novel·la. Si intentem resumir-la, gairebé sempre descobrim que els seus arguments són molt senzills. Algú estima. Algú perd. Algú fuig. Algú torna. Algú intenta reparar una relació. Algú busca una resposta. No hi ha res especialment extraordinari. El que ens deixa sense alè no és la capacitat d’inventar situacions impossibles. És la manera com aquella autora ha estat capaç d’observar una emoció que tots coneixíem però que ningú no havia sabut explicar exactament d’aquella manera.

Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè no entrenem tant la imaginació com la mirada. Ens interessa molt més que una autora aprengui a detectar una contradicció en una conversa que no pas que inventi deu girs inesperats. Ens interessa molt més que descobreixi què calla una mare mentre parla amb el seu fill que no pas que construeixi una persecució espectacular. Perquè els lectors poden oblidar molt ràpidament una escena brillant. El que costa molt més d’oblidar és una veritat humana que, fins aquell moment, encara no havíem sabut mirar.

Aquesta és la matèria primera de la literatura.

No les idees.

No les ocurrències.

No els arguments.

Les persones.

Vivim en una cultura que associa la creativitat amb inventar coses noves. Però la literatura ha funcionat sempre d’una altra manera. Les grans obres gairebé mai no inventen emocions noves. Ens ajuden a entendre millor emocions que fa milers d’anys que existeixen. No descobreixen un amor diferent. Descobreixen una manera diferent d’observar l’amor. No inventen una nova forma de culpa. Ens obliguen a mirar la culpa des d’un lloc on encara no havíem estat.

I això exigeix una habilitat molt diferent de la imaginació.

Exigeix atenció.

Paciència.

Curiositat.

Humilitat.

Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan construïts perquè aquest aprenentatge tingui temps de créixer. Al principi moltes persones volen trobar històries extraordinàries. Amb els mesos descobreixen que la realitat és infinitament més rica del que imaginaven. Comencen a observar silencis que abans no existien. Descobreixen contradiccions en persones que coneixen des de fa vint anys. Entenen que una mateixa frase pot voler dir tres coses diferents segons qui la pronunciï. La vida deixa de ser una font d’arguments. Es converteix en una font inesgotable de preguntes.

També hi ha una altra idea que acostuma a sorprendre molt. Les autores que més imaginació semblen tenir solen ser, molt sovint, les que observen millor. No perquè inventin més. Sinó perquè són capaces de combinar fragments molt petits de realitat que la resta de persones ni tan sols havien advertit. El lector té la sensació que tot és extraordinari. Però gairebé tot prové d’una observació profundíssima del comportament humà.

La imaginació reorganitza.

L’observació alimenta.

Sense aquesta observació, la imaginació acaba repetint estereotips sense adonar-se’n. Els personatges reaccionen com esperem que reaccionin. Els conflictes avancen com ja els hem vist avançar moltes vegades. Els diàlegs expliquen exactament allò que els personatges pensen. Tot sembla inventat. Però gairebé res no sembla veritable.

També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors esdevé tan valuós. Perquè moltes vegades una autora creu que necessita una idea més original quan, en realitat, només necessita observar una mica més profundament la que ja té. La història no és el problema. El problema és que encara no ha descobert què està fent realment aquell personatge quan calla, quan menteix o quan estima. Quan aquesta observació apareix, la novel·la comença a adquirir una densitat que cap exercici d’imaginació hauria pogut fabricar.

També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè no cal esperar la gran idea. El món ja està ple d’històries. El que necessita una autora és aprendre a mirar-les d’una manera que encara no havia mirat. Aquesta capacitat no depèn de tenir una fantasia desbordant. Depèn de construir una curiositat que no deixi mai de fer preguntes.

També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no existeix perquè les persones aprenguin a inventar més coses. Existeix perquè aprenguin a mirar millor les que ja existeixen. Perquè, quan una autora arriba realment a entendre la complexitat d’una persona, gairebé tota la resta de la novel·la comença a organitzar-se al seu voltant.

Al final, moltes persones continuen pensant que els escriptors tenen una imaginació extraordinària.

Potser és veritat.

Però, després de molts anys llegint i acompanyant manuscrits, nosaltres hem acabat pensant una altra cosa.

El que tenen de debò les grans autores no és una imaginació més gran que la resta.

És una capacitat molt més obstinada de mirar les persones fins que, allà on tothom només veia una història, elles acaben descobrint una veritat humana que ningú no havia sabut explicar abans.