Si llegim qualsevol manual d’escriptura, hi ha una paraula que apareix una vegada i una altra.
Conflicte.
Sense conflicte no hi ha història.
Sense conflicte no hi ha tensió.
Sense conflicte el lector abandona el llibre.
Tot això conté una part de veritat. Però també amaga un dels malentesos més persistents de l’ofici d’escriure.
Perquè una novel·la no viu gràcies al conflicte.
Viu gràcies al sentit d’aquell conflicte.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, molt sovint arriba preocupada perquè «no passa prou res». Pensa que necessita més acció. Més girs. Més discussions. Més sorpreses. Més obstacles. I, de vegades, és veritat. Però moltes altres vegades el problema no és que faltin conflictes.
És que tots els conflictes expliquen exactament el mateix.
Canvien les escenes.
Canvien els personatges.
Però la novel·la no continua pensant.
Només continua movent-se.
Hi ha llibres on passen moltíssimes coses i, tanmateix, quan els acabes tens la sensació que res no ha canviat realment.
També hi ha novel·les on aparentment passa molt poc.
I, quan les tanques, tens la sensació que acabes de mirar el món d’una manera completament diferent.
La diferència gairebé mai no és la quantitat de conflictes.
És la qualitat de la pregunta que els sosté.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè el conflicte no és mai el punt de partida. El punt de partida és sempre una investigació sobre el comportament humà. El conflicte només és una de les formes que aquella investigació adopta. Quan oblidem això, les escenes es converteixen en una successió de problemes que els personatges han d’anar resolent. Quan ho recordem, cada conflicte serveix per revelar alguna cosa que encara no sabíem sobre aquelles persones.
Aquesta diferència transforma completament una novel·la.
Perquè el lector deixa de preguntar-se què passarà.
I comença a preguntar-se què descobrirà.
Vivim envoltats de conflictes. Les notícies, les xarxes socials, les sèries i moltes pel·lícules competeixen constantment per oferir-nos més tensió, més sorpresa i més espectacularitat. La literatura no necessita competir en aquest terreny. El seu poder és un altre. Pot aturar-se dins d’un conflicte i observar-lo amb una profunditat que gairebé cap altre llenguatge es pot permetre.
No li interessa només què ha passat.
Li interessa per què dues persones que s’estimen acaben fent-se tant de mal.
Li interessa per què una decisió aparentment petita modifica tota una vida.
Li interessa què ens explica aquell conflicte sobre la manera com estimem, recordem, envegem, perdonem o sobrevivim.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan pensats perquè aquest canvi de mirada es produeixi molt aviat. Al principi moltes persones afegeixen conflictes quan la novel·la sembla aturar-se. Amb els mesos descobreixen que, sovint, no cal afegir-ne cap. El que cal és entendre millor el que ja existeix. Un conflicte ben observat pot sostenir tota una novel·la. Deu conflictes mal observats només aconsegueixen accelerar una història que continua sense saber què està investigant.
També hi ha una altra confusió molt habitual. Pensem que un conflicte intens genera automàticament emoció. Però no és cert. El lector no s’emociona perquè dues persones discuteixin. S’emociona quan entén què està en joc en aquella discussió. Quan percep que cadascun dels personatges està protegint una part molt profunda de si mateix. Quan descobreix que tots dos tenen una part de raó i una part de ceguesa. Aleshores el conflicte deixa de ser un mecanisme narratiu.
Es converteix en una experiència humana.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors és especialment útil. Moltes vegades una autora arriba convençuda que la novel·la necessita més acció. Però, després de llegir-la, descobrim que el que necessita és una mirada més profunda sobre el conflicte que ja hi és. Quan aquesta mirada apareix, moltes escenes deixen de ser necessàries. La novel·la ja no necessita cridar tant perquè finalment ha començat a pensar.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè no cal esperar tenir una història plena de grans esdeveniments. Les grans novel·les gairebé mai no depenen de la quantitat de coses que passen. Depenen de la capacitat de mirar amb profunditat allò que passa. Aquesta capacitat es pot entrenar. I és molt més important que qualsevol argument espectacular.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no ensenya a fabricar conflictes cada vegada més grans. Ensenya a observar amb tanta precisió els conflictes humans que qualsevol escena, per petita que sigui, pugui contenir una pregunta prou poderosa per sostenir tota una novel·la.
Al final, moltes persones pensen que les grans obres són les que acumulen més tensió.
Les autores que conviuen molts anys amb la literatura acaben descobrint una altra cosa.
El conflicte és necessari.
Però només és una porta.
El que el lector recordarà no serà la discussió, la traïció, la mort o la separació.
Recordarà la manera com aquella novel·la li va permetre entendre, una mica millor, per què els éssers humans continuem estimant, equivocant-nos, protegint-nos i buscant-nos fins i tot enmig dels conflictes que semblaven impossibles de travessar.
