Un dels consells més repetits quan algú decideix escriure una novel·la és molt senzill. Escriu cada dia. És un consell que trobem en llibres, entrevistes, cursos i conferències. Té una part de veritat. Escriure amb regularitat acostuma a ser molt millor que escriure només quan arriba la inspiració. Però també hi ha una conseqüència inesperada d’aquest consell. Moltes persones acaben pensant que, si aconsegueixen seure davant de l’ordinador cada matí, la novel·la acabarà apareixent gairebé per si sola.

Després passen els mesos.

I descobreixen que no.

Han escrit molt.

Però el llibre continua sense existir.

Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, moltes vegades se sent culpable perquè no escriu cada dia. Pensa que aquest és el seu gran problema. Que les persones que publiquen novel·les tenen una disciplina extraordinària que ella encara no ha aconseguit. Però, quan observem amb calma els seus manuscrits, gairebé mai no és aquí on trobem la dificultat principal. De fet, hi ha persones que escriuen cada dia durant anys i continuen avançant molt poc. També n’hi ha que escriuen només tres dies per setmana i construeixen obres molt sòlides.

Això desconcerta.

Perquè ens obliga a distingir dues coses que sovint confonem.

Escriure.

I construir una novel·la.

No són exactament el mateix.

Escriure és produir text.

Construir una novel·la és prendre decisions.

És entendre què necessita una escena.

És descobrir que aquell personatge encara està mentint.

És adonar-se que el conflicte principal no era el que imaginaves.

És eliminar trenta pàgines perquè ara ja saps que la novel·la comença molt més tard.

Cap d’aquestes decisions depèn exclusivament de la quantitat de dies que has escrit.

Depèn de la qualitat de la relació que mantens amb l’obra.

Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè preferim parlar de continuïtat abans que de disciplina. La disciplina és una eina. La continuïtat és una manera de viure la novel·la. Una autora pot passar un dia sencer sense escriure ni una línia i, tanmateix, continuar treballant intensament perquè ha descobert una contradicció en un personatge, perquè una conversa al carrer li ha obert una pregunta nova o perquè una lectura li acaba de canviar completament la manera d’entendre el final del llibre. Tot això també forma part de l’escriptura, encara que aquell dia no augmenti el recompte de paraules.

Vivim obsessionats amb les mètriques. Quantes paraules has escrit avui. Quants capítols has acabat aquest mes. Quants dies seguits portes escrivint. Són dades que poden ser útils. Però també poden convertir-se en una distracció enorme. Perquè una novel·la no es mesura en paraules acumulades. Es mesura en la precisió amb què totes aquestes paraules acaben construint una única mirada.

Hi ha dies en què escrius deu pàgines i la novel·la gairebé no avança.

Hi ha dies en què només canvies una decisió i tot el llibre es transforma.

Aquest és l’ofici.

Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan pensats perquè les persones deixin de mesurar només el temps que passen escrivint i comencin a observar també com està evolucionant la seva manera de llegir el manuscrit. Perquè la gran transformació no és produir més text. És aprendre a detectar abans allò que encara no funciona. És començar a formular preguntes més profundes. És entendre que una novel·la no creix només perquè augmenti el nombre de pàgines. Creix perquè cada vegada hi ha més coherència entre totes elles.

També hi ha una altra idea que costa molt acceptar. De vegades el millor que pots fer per una novel·la és deixar d’escriure durant uns dies. No abandonar-la. No oblidar-la. Deixar que reposi. Tornar-hi després amb una mirada una mica menys enamorada. Una mica més lliure. Hi ha decisions que només apareixen quan deixem d’empènyer el manuscrit i comencem a escoltar-lo. Aquesta pausa no és una interrupció del treball. Forma part del treball.

Les obres també necessiten silenci.

També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors té tant sentit. Perquè moltes vegades una autora arriba preocupada perquè escriu poc. Però, després de llegir el manuscrit, descobrim que el problema no és la freqüència. És que porta setmanes intentant resoldre amb més paraules una pregunta que encara no ha formulat bé. Quan aquesta pregunta apareix, el text torna a avançar gairebé sol. No perquè ara escrigui més hores. Perquè finalment sap què està investigant.

També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè no existeix una única manera correcta de construir una obra. Hi ha autores que necessiten escriure cada dia. D’altres treballen millor alternant períodes molt intensos amb moments de lectura i observació. El que importa no és copiar els hàbits d’una altra persona. El que importa és construir una relació prou estable amb la teva novel·la perquè continuï viva encara que la vida canviï al teu voltant.

També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no controla quantes pàgines escrius cada setmana. T’ajuda a construir una manera de treballar que pugui sostenir una obra durant anys. Perquè qualsevol persona és capaç d’escriure durant uns quants dies seguits. El que resulta molt més difícil és aprendre a conviure amb una mateixa novel·la durant molt de temps sense deixar de fer-li preguntes cada vegada més profundes.

Al final, moltes persones pensen que les autores acaben els seus llibres perquè escriuen cada dia.

Amb els anys gairebé totes descobreixen una altra realitat.

Les obres no arriben al final perquè les seves autores hagin estat capaces de seure davant de l’ordinador mil matins.

Arriben al final perquè, durant tot aquell temps, mai no van deixar de mirar una mica més profundament la mateixa pregunta.

I aquesta fidelitat a una pregunta és, probablement, molt més important que qualsevol calendari d’escriptura.