Hi ha una diferència molt petita que, amb els anys, acaba separant les obres que només expliquen una història de les que continuen vivint dins del lector molt després d’haver-les acabat. Les primeres acostumen a néixer d’una resposta. Les segones gairebé sempre neixen d’una pregunta.
Aquesta diferència sembla insignificant.
No ho és.
Canvia completament la manera d’escriure.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, moltes vegades arriba amb una idea molt clara. Sap què vol dir. Sap què pensa sobre aquell tema. Sap fins i tot què voldria que el lector entengués quan acabés la novel·la. Tot sembla molt ordenat. Però, quan comencem a treballar el manuscrit, apareix una pregunta inesperada.
I si la novel·la no estigués intentant demostrar això?
I si estigués buscant una altra cosa?
És una pregunta que incomoda.
Perquè ens obliga a acceptar que encara no sabem exactament què estem escrivint.
Però també és una de les preguntes més fecundes de tota la literatura.
Quan una autora escriu des d’una resposta, gairebé totes les escenes acaben treballant per confirmar-la. Els personatges reforcen la seva mirada. Els conflictes acaben demostrant la tesi inicial. Les contradiccions duren poc. Tot sembla caminar en una única direcció.
Quan escriu des d’una pregunta, passa exactament el contrari.
Cada escena complica una mica més el problema.
Cada personatge aporta una mirada inesperada.
Cada decisió obre una nova contradicció.
I la mateixa autora arriba al final havent descobert coses que al principi encara no sabia.
Això és escriure.
No confirmar.
Descobrir.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè una de les primeres coses que intentem detectar no és la qualitat de l’estil ni la solidesa de la trama. Intentem descobrir si aquella autora encara està fent preguntes. Mentre una obra continua fent preguntes, continua viva. Quan només intenta demostrar una resposta, molt sovint deixa de créixer.
No perquè estigui mal escrita.
Perquè ja no necessita investigar res.
Hi ha una diferència molt gran entre convèncer i comprendre.
Convèncer és relativament senzill.
Comprendre pot ocupar tota una vida.
La literatura sempre ha preferit el segon camí.
Quan llegim les grans novel·les, gairebé mai no acabem pensant que l’autora tenia tota la raó. Acabem pensant que el món és una mica més complex del que imaginàvem. Que les persones no caben dins de les explicacions ràpides. Que una víctima també pot fer mal. Que una persona cruel també pot estimar. Que ningú no és tan senzill com semblava al principi.
Aquest és el regal de la literatura.
No donar-nos certeses.
Sinó ampliar la nostra capacitat d’entendre.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan construïts perquè aquesta manera de treballar pugui consolidar-se amb el temps. Al principi gairebé totes les persones tenen pressa per saber què estan escrivint. Volen definir el tema. El missatge. El sentit de l’obra. Amb els mesos descobreixen una experiència molt més interessant. La novel·la encara no els està demanant una resposta. Els està demanant que continuïn observant.
I aquesta observació transforma també l’autora.
Perquè ningú no conviu durant tres anys amb una pregunta important sense canviar una mica.
També hi ha una altra confusió molt habitual. Moltes persones pensen que escriure des de les preguntes significa no tenir criteri. No és això. Una autora pot tenir una mirada molt clara sobre el món. El que fa la literatura és impedir que aquesta mirada simplifiqui la realitat abans d’hora. La novel·la continua escoltant els personatges encara que contradiguin les idees inicials de qui l’escriu. Continua observant. Continua dubtant. Continua investigant.
No per indecisió.
Per honestedat.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors esdevé especialment valuós. Perquè moltes vegades una autora no s’adona que fa setmanes que ja no està investigant. Està defensant una conclusió. Una lectura externa pot formular una pregunta molt senzilla. Què passaria si aquest personatge tingués una mica més de raó del que tu li estàs permetent? Què canviaria si aquesta escena no confirmés la teva mirada sinó que la posés en crisi? Aquestes preguntes acostumen a obrir portes que la novel·la feia temps que estava esperant.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè ningú no necessita tenir totes les respostes abans de començar una obra. De fet, gairebé sempre és millor que no les tingui. Les novel·les més profundes acostumen a ser les que han servit perquè la mateixa autora descobrís una pregunta que no sabia que portava dins des de feia anys.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no existeix per fabricar discursos perfectes ni per ajudar les persones a demostrar que tenen raó. Existeix perquè aprenguin a sostenir preguntes difícils durant molt de temps. Perquè aquesta és una de les habilitats més escasses del nostre temps. I també una de les més necessàries per escriure literatura.
Al final, moltes persones pensen que una novel·la és el lloc on una autora explica allò que ja sap.
Amb els anys, gairebé totes les grans autores descobreixen una altra cosa.
Les novel·les importants no s’escriuen des del coneixement.
S’escriuen des de la curiositat.
Des de la incomoditat.
Des d’aquelles preguntes que continuen obertes fins i tot després d’haver escrit l’última pàgina.
Perquè és precisament aquesta obertura la que permet que el llibre continuï viu molt després que l’autora hagi deixat d’escriure’l.
