Hi ha una pregunta que apareix molt aviat quan una persona comença a escriure.
«Això agradarà?»
És una pregunta aparentment innocent.
També és una de les preguntes més perilloses que poden entrar dins d’un manuscrit.
Perquè, gairebé sense adonar-nos-en, deixa de governar la novel·la una pregunta literària.
I comença a governar-la una expectativa.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, molt sovint escriu pensant en un lector imaginari. Es pregunta si aquella escena serà prou emocionant. Si aquell personatge caurà bé. Si el ritme serà prou àgil. Si aquell final decebrà. Si aquella decisió és massa arriscada. És normal. Totes les autores ho han fet alguna vegada.
El problema apareix quan aquesta pregunta deixa de ser puntual.
I es converteix en el criteri principal de totes les decisions.
Perquè una novel·la que només intenta agradar acaba prenent sempre el camí més previsible.
Els personatges deixen de contradir-nos.
Els conflictes deixen d’incomodar.
Els silencis desapareixen.
Les escenes difícils s’endolceixen.
Les preguntes es resolen massa aviat.
I, molt lentament, la novel·la deixa de pensar.
Comença a complaure.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè gairebé mai no ens preguntem si una escena agradarà. Ens interessa una altra cosa. És honesta? Està mirant realment allò que intenta comprendre? O només està buscant una reacció determinada del lector? Aquest canvi sembla molt petit. Però transforma completament una obra.
Perquè el lector pot perdonar moltes coses.
El que gairebé mai no perdona és sentir que la novel·la intenta manipular-lo.
Hi ha una diferència enorme entre emocionar i buscar l’emoció. Entre fer riure i voler agradar. Entre commoure i voler provocar llàgrimes. El lector nota immediatament quan una escena existeix perquè la història la necessita o quan existeix perquè l’autora espera una determinada resposta. La primera genera confiança. La segona genera distància.
No perquè estigui mal escrita.
Perquè deixa de ser lliure.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan pensats perquè aquesta llibertat es pugui construir molt aviat. Al principi moltes persones escriuen pendent de la reacció dels altres. Amb els mesos descobreixen una cosa molt més útil. Si la novel·la és fidel a la seva investigació, sempre trobarà els seus lectors. Potser no agradarà a tothom. Ni falta que fa. Les grans obres gairebé mai no han intentat agradar universalment. Han intentat mirar honestament una part del món.
I això és molt diferent.
També hi ha una altra confusió molt habitual. Moltes persones pensen que escriure sense intentar agradar significa escriure només per a una mateixa. Tampoc és això. La literatura sempre és una conversa amb els lectors. Però una conversa no és una submissió. Una autora escolta el lector. No escriu sota les seves ordres. Sap que hi haurà moments incòmodes. Personatges difícils. Finals oberts. Preguntes sense resposta. I accepta aquest risc perquè entén que la novel·la seria més pobra si només busqués confirmacions.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors és especialment valuós. Perquè moltes vegades una autora no s’adona que està prenent decisions per por. Por que el lector no entengui. Por que s’avorreixi. Por que no empatitzi. Una lectura exigent ajuda a distingir quan una escena està al servei de la novel·la i quan està al servei d’aquesta por. Aquesta diferència pot canviar completament el manuscrit.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè ningú no escriu lliurement des del primer dia. Totes les autores passen una etapa pendent de les expectatives dels altres. Però, a poc a poc, descobreixen que la confiança no consisteix a agradar més. Consisteix a ser més fidel a la pregunta que estan investigant.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no forma autores que intentin agradar a tothom. Forma autores capaces de sostenir una mirada pròpia encara que no sigui la més còmoda, la més comercial o la més previsible. Perquè una novel·la no és un producte dissenyat per obtenir aprovació immediata. És una investigació sobre el comportament humà.
I tota investigació autèntica incomoda abans d’il·luminar.
Al final, moltes persones pensen que l’èxit d’una novel·la depèn de la quantitat de persones a qui agradi.
Les autores que han dedicat molts anys a aquest ofici acostumen a descobrir una altra cosa.
Una novel·la no necessita agradar a tothom.
Necessita ser profundament honesta amb la pregunta que l’ha feta néixer.
Perquè és precisament aquesta honestedat, molt més que qualsevol estratègia per seduir el lector, la que acaba construint llibres que continuen sent llegits quan ja han passat les modes, les tendències i fins i tot les raons que, en el seu moment, semblaven garantir l’èxit.
