Hi ha una frase que escoltem molt sovint.
«Jo no tinc prou imaginació per escriure una novel·la.»
Normalment la diu una persona que observa molt.
Que escolta les converses dels altres.
Que recorda petits gestos.
Que es fixa en els silencis.
Que és capaç de passar molta estona intentant entendre per què algú ha reaccionat d’una determinada manera.
Però ella no ho sap.
Perquè confon imaginació amb invenció.
I són dues coses molt diferents.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, moltes vegades pensa que les autores tenen una mena de capacitat extraordinària per inventar mons, personatges i històries. Creu que les novel·les neixen d’una imaginació inesgotable. Com si cada llibre aparegués del no-res.
Però, quan comences a parlar amb persones que fa molts anys que escriuen, descobreixes una realitat molt menys espectacular.
Les novel·les gairebé mai no apareixen del no-res.
Apareixen d’una manera molt més lenta.
Una mirada.
Una conversa.
Una contradicció.
Una pregunta.
Un record.
Una escena observada al carrer.
Una frase escoltada fa deu anys que encara continua treballant dins nostre.
La imaginació hi és.
Però gairebé mai no és el motor principal.
El motor és l’observació.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè no intentem convertir les persones en grans inventores d’històries. Intentem convertir-les en grans observadores del comportament humà. Quan aquesta mirada comença a aprofundir, les històries apareixen soles. No perquè les hàgim fabricades. Perquè la realitat és infinitament més complexa del que havíem estat capaços de veure.
Hi ha una idea molt estesa segons la qual la imaginació consisteix a allunyar-se de la realitat.
La literatura acostuma a fer exactament el contrari.
S’hi acosta.
Cada vegada més.
Fins que descobreix una capa que abans passava desapercebuda.
Quan llegim una gran novel·la gairebé mai no pensem que aquella autora tenia una imaginació desbordant. El que pensem és una altra cosa.
«És veritat.»
«No ho havia vist mai així.»
«Això també m’ha passat.»
La força de la literatura no consisteix a mostrar-nos un món impossible.
Consisteix a fer visible una part del nostre món que encara no havíem sabut mirar.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan construïts perquè aquest canvi sigui molt evident. Al principi moltes persones intenten inventar conflictes extraordinaris perquè pensen que una novel·la necessita grans esdeveniments. Amb els mesos descobreixen que el problema gairebé mai no era la falta d’històries. El problema era que encara observaven massa de pressa. Quan aprenen a aturar-se, qualsevol escena quotidiana comença a contenir una complexitat inesperada.
I és aquí on la imaginació també canvia.
Deixa de fabricar.
Comença a descobrir.
També hi ha una altra confusió molt habitual. Moltes persones identifiquen la imaginació amb la fantasia. Evidentment hi ha novel·les fantàstiques extraordinàries. Però fins i tot aquestes obres no funcionen perquè inventin dracs, planetes o universos nous. Funcionen perquè continuen parlant de les mateixes pors, els mateixos desitjos, les mateixes contradiccions i les mateixes preguntes que travessen qualsevol vida humana. La imaginació construeix l’escenari.
L’observació construeix les persones.
I les persones són sempre el centre de la literatura.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors és especialment valuós. Perquè moltes vegades una autora continua buscant una història més original quan, en realitat, el seu manuscrit ja conté una pregunta profundament interessant. El que encara falta és observar-la una mica més. Fer-li més preguntes. Resistir la temptació de substituir-la per una idea més espectacular. Les grans novel·les gairebé mai no neixen de l’espectacularitat.
Neixen de l’atenció.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè ningú no necessita una imaginació excepcional abans de començar a escriure. El que sí que necessita és curiositat. Paciència. Capacitat per observar sense precipitar-se cap a conclusions. Aquestes habilitats es poden entrenar. I, amb el temps, acaben produint una forma d’imaginació molt més profunda que la simple invenció.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no intenta fabricar persones més imaginatives. Intenta formar autores capaces de mirar amb tanta precisió que la realitat deixi de semblar un lloc conegut. Perquè la literatura no existeix per escapar del món.
Existeix per tornar-hi.
I veure’l millor.
Al final, moltes persones pensen que no escriuen perquè els falta imaginació.
Les autores que conviuen molts anys amb aquest ofici acaben descobrint una altra cosa.
La imaginació és important.
Però gairebé sempre arriba després.
Primer arriba una mirada que ha après a aturar-se.
Després una pregunta que no deixa de créixer.
Després una curiositat obstinada per entendre les persones.
I només aleshores, gairebé sense fer soroll, apareix la imaginació de debò.
No la que inventa mons impossibles.
La que és capaç de revelar tota la profunditat que sempre havia existit dins del món que ja teníem davant dels ulls.
