Hi ha una por que apareix molt aviat quan algú decideix escriure una novel·la.
La por que aquella història ja existeixi.
Que algú altre ja hagi escrit sobre una mare i una filla.
Sobre una guerra.
Sobre una infància difícil.
Sobre una separació.
Sobre una desaparició.
Sobre l’amor.
Sobre la culpa.
Sobre la mort.
La conclusió acostuma a arribar molt de pressa.
«Ja està tot escrit.»
I és veritat.
Però també és profundament fals.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, moltes vegades està obsessionada amb trobar una idea que ningú no hagi tingut mai. Busca un argument extraordinari. Una situació completament nova. Un gir que sorprengui qualsevol lector. És una preocupació molt habitual. També és una preocupació que desapareix gairebé sempre quan la persona comença a llegir literatura d’una altra manera.
Perquè descobreix una evidència.
Les grans novel·les gairebé mai no expliquen coses que no hagin passat abans.
Expliquen persones que ningú no havia mirat exactament així.
Aquesta diferència ho canvia tot.
Perquè allibera l’autora d’una obligació impossible.
No has de ser la primera persona que parla de la família.
Has de ser la primera persona que mira aquella família des del lloc exacte on només tu pots mirar-la.
No has de trobar un tema nou.
Has de construir una mirada que encara no existia.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè gairebé mai no preguntem si una idea és original. Ens interessa molt més saber què veu aquella autora que nosaltres encara no hem vist. Quina contradicció detecta. Quina pregunta continua perseguint-la. Quina manera d’observar el comportament humà apareix una vegada i una altra en els seus textos. Aquesta és la seva veu. No l’argument.
Els arguments viatgen.
Les mirades són irrepetibles.
Hi ha una cosa molt curiosa que passa quan llegim. Podem llegir deu novel·les sobre la mateixa guerra i sentir que cadascuna ens ha ensenyat una cosa diferent. No perquè els fets canviïn. Els fets són els mateixos. El que canvia és la manera d’entendre’ls. Una autora observa el silenci. Una altra observa la culpa. Una altra la memòria. Una altra la vergonya. Una altra la supervivència. La realitat és la mateixa.
La literatura és diferent.
Perquè la literatura no competeix pels temes.
Competeix per la profunditat de la mirada.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan pensats perquè aquesta por a la manca d’originalitat desaparegui molt aviat. Al principi moltes persones amaguen els seus interessos perquè els semblen massa comuns. Tenen por d’escriure sobre la família perquè hi ha milers de novel·les sobre famílies. Tenen por d’escriure sobre la maternitat perquè també s’ha escrit molt. Tenen por d’explicar una amistat, una malaltia o una infància. Amb els mesos descobreixen que el problema mai no era el tema.
El problema era que encara no havien après a mirar-lo prou profundament.
També hi ha una altra confusió molt habitual. Associem l’originalitat amb la sorpresa. Però les grans novel·les no acostumen a sorprendre perquè expliquin coses impossibles. Sorprenen perquè fan visible una cosa que havia estat sempre davant dels nostres ulls i que, misteriosament, ningú no havia sabut formular amb aquelles paraules. Quan això passa, el lector no pensa que aquella autora tingui més imaginació.
Pensa una cosa molt més poderosa.
«Penso exactament això des de fa anys i mai no havia sabut explicar-ho.»
Aquest és un dels grans miracles de la literatura.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors esdevé especialment valuós. Perquè moltes vegades una autora intenta allunyar-se precisament del lloc on la seva mirada és més singular. Té por de semblar massa quotidiana. Massa íntima. Massa propera. Una lectura exigent ajuda a detectar justament el contrari. Aquell espai on la seva manera d’observar les persones és única encara que el tema sigui universal.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè no necessites esperar que aparegui una història que ningú no hagi imaginat abans. Probablement no arribarà mai. El que sí que pots construir és una manera d’observar que només serà teva. I aquesta és una feina que no depèn de la inspiració. Depèn de l’atenció.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no intenta fabricar autores originals. Intenta ajudar cada persona a construir una mirada prou rigorosa, prou precisa i prou honesta perquè deixi de preocupar-se per ser diferent. Perquè, quan una autora arriba realment a entendre què està investigant, la diferència apareix sola. Ja no cal buscar-la.
Al final, moltes persones passen anys intentant trobar una història que ningú no hagi escrit.
Les autores que conviuen tota una vida amb la literatura acaben descobrint una altra cosa.
Les històries importants gairebé sempre ja existien.
El que encara no existia era la manera concreta com elles mirarien aquelles persones.
I és aquesta mirada, construïda molt lentament, llibre rere llibre, la que converteix una història aparentment coneguda en una novel·la que només podia haver escrit una sola autora.
