Existeix una idea molt repetida que diu que, si escrius prou, acabaràs escrivint bé. És una idea tranquil·litzadora. També és una veritat només a mitges. Perquè escriure és imprescindible per aprendre a escriure, però escriure molt, per si sol, no garanteix absolutament res. Hi ha persones que fa trenta anys que escriuen i continuen cometent exactament els mateixos errors. Hi ha persones que han acabat quatre novel·les i encara no saben què falla en els seus personatges. Hi ha persones que omplen llibretes des de l’adolescència i, malgrat això, cada vegada que comencen una obra tornen a trobar-se amb els mateixos dubtes.
No és una qüestió d’intel·ligència.
No és una qüestió de sensibilitat.
Ni tan sols és una qüestió d’hores.
És una qüestió de com aprenem.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, moltes vegades ja porta anys escrivint. No arriba de zero. Té poemes. Té contes. Té novel·les començades. Té diaris. Té carpetes plenes de textos. Ha escrit molt. Però hi ha una sensació que es repeteix.
No acaba d’avançar.
No sap exactament per què.
Només nota que continua donant voltes al mateix lloc.
I aquesta sensació és molt més habitual del que sembla.
Perquè escriure no és només produir pàgines.
És aprendre a mirar-les.
És aprendre a entendre què hi està passant.
És aprendre a distingir entre una decisió que funciona i una que no.
Sense aquesta mirada, és molt fàcil repetir els mateixos mecanismes durant anys.
De fet, passa en tots els oficis.
Una persona pot conduir durant quaranta anys i continuar conduint malament.
Una persona pot cuinar cada dia i no aprendre mai noves tècniques.
Una persona pot parlar anglès durant dècades i continuar cometent els mateixos errors.
La repetició, tota sola, no produeix aprenentatge.
El que produeix aprenentatge és la consciència.
Per això el centre del Campus no és escriure més.
És escriure millor.
I això són dues coses molt diferents.
Aquesta és també una de les raons per les quals treballem des del Mètode Mandarina. El Mètode Mandarina no està pensat perquè escriguis més pàgines. Està pensat perquè cada pàgina et permeti entendre alguna cosa que abans no entenies. Perquè cada escena et faci mirar millor. Perquè cada revisió et doni més criteri que l’anterior.
Perquè el criteri és el que transforma una escriptora.
No la quantitat de textos.
Hi ha persones que escriuen moltíssim perquè tenen por de revisar.
Altres escriuen molt perquè començar una història nova és més agradable que afrontar els problemes de l’anterior.
Altres escriuen molt perquè cada vegada que apareix una dificultat abandonen el projecte i en comencen un altre.
Des de fora sembla una gran productivitat.
Des de dins és una manera molt eficaç de no aprofundir mai.
Per això moltes obres no fracassen per falta de feina.
Fracassen perquè tota la feina es concentra en el lloc equivocat.
Una altra situació molt habitual és la persona que escriu sempre de la mateixa manera. Sempre explica el mateix tipus d’històries. Sempre construeix els mateixos personatges. Sempre resol els conflictes igual. Sempre utilitza la mateixa veu. Sempre revisa amb els mateixos criteris.
És normal.
El cervell tendeix a repetir allò que coneix.
Però si ningú no qüestiona aquests mecanismes, acaben convertint-se en hàbits.
I els hàbits també poden impedir créixer.
Per això els tres recorreguts per aprendre a escriure no consisteixen simplement a anar escrivint. Cada recorregut està pensat perquè vagis adquirint una manera diferent de llegir el teu propi treball. Perquè l’objectiu no és arribar al final d’una novel·la. L’objectiu és que la persona que escriu l’última pàgina sigui molt millor que la que va escriure la primera.
Aquest és el veritable progrés.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors marca una diferència enorme. Perquè totes les persones tenim punts cecs. Hi ha coses que senzillament no veiem. No perquè ens faltin coneixements. Sinó perquè escrivim des de dins del text. Una mirada externa no serveix per corregir-te la novel·la. Serveix perquè descobreix patrons que tu ja no perceps.
I quan els veus, tot canvia.
De sobte entens per què tots els teus personatges reaccionen igual.
Per què totes les teves escenes acaben amb una explicació.
Per què totes les teves novel·les s’encallen al mateix lloc.
Per què sempre apareix la mateixa por.
Aquestes descobertes valen molt més que escriure cinquanta pàgines més.
També és una de les raons per les quals pots començar quan vulguis. Perquè el progrés no depèn del calendari. Depèn del moment en què decideixes deixar de repetir mecànicament allò que ja saps fer i començar a observar què encara no has après.
Hi ha una altra idea que ens sembla important.
Millorar no sempre es nota mentre està passant.
De vegades sembla exactament el contrari.
Quan una persona comença a desenvolupar criteri, sovint se sent pitjor escriptora.
Per què?
Perquè ara veu errors que abans ni tan sols detectava.
La seva escriptura no ha empitjorat.
La seva mirada ha millorat.
I això pot resultar molt incòmode.
És una etapa imprescindible.
Perquè només pots transformar allò que ja ets capaç de veure.
També és així com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no compta les pàgines que produeixes. Observa la qualitat de les preguntes que ets capaç de fer-te. Observa com llegeixes la teva obra. Observa com revises. Observa com prens decisions. Observa si avui tens més eines que fa un any.
Aquest és el progrés que ens interessa.
No la velocitat.
No la quantitat.
No la productivitat.
La profunditat.
Perquè hi ha persones que escriuen mil pàgines i continuen sent les mateixes escriptores.
I n’hi ha d’altres que, en revisar trenta pàgines amb una mirada nova, canvien completament la manera d’entendre la literatura.
Nosaltres preferim aquesta segona transformació.
Perquè una obra s’acaba.
Però la manera d’escriure t’acompanyarà tota la vida.
I aquesta és, probablement, la millor inversió que pot fer una persona que ha decidit escriure de debò.
