Hi ha una realitat que gairebé mai no apareix quan es parla d’escriptura. Hi ha milers de persones que escriuen. Escriuen molt. Algunes des de fa cinc anys. D’altres des de fa vint. Tenen carpetes plenes de documents, primers capítols, escenes extraordinàries, personatges que encara recorden perfectament i finals que mai no han arribat a escriure. Han començat diverses novel·les. Algunes les han abandonat a la pàgina trenta. Altres han arribat fins a la cent cinquanta. D’altres encara continuen convençudes que algun dia hi tornaran. Però aquell dia gairebé mai no arriba.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, molt sovint arriba amb aquesta història. No és que no escrigui. Escriu. El problema és que no aconsegueix acabar. I després de repetir aquest procés diverses vegades comença a construir una explicació molt dolorosa. Potser no serveixo per escriure. Potser no tinc prou disciplina. Potser no tinc prou imaginació. Potser mai no seré capaç d’acabar una novel·la.
La nostra experiència ens diu una altra cosa.
El problema gairebé mai no és el talent.
El problema és que ningú no ens ha ensenyat què passa quan una novel·la deixa de ser emocionant.
Perquè aquest moment arriba sempre.
Sense excepcions.
Arriba el dia que la idea ja no sembla tan brillant. Arriba el dia que els personatges deixen de sorprendre. Arriba el dia que la novel·la es converteix en un problema molt més que en una il·lusió. I és exactament aquí on es produeix la diferència entre qui només comença llibres i qui acaba construint una obra.
No perquè unes persones siguin més intel·ligents.
Ni perquè tinguin més temps.
Ni perquè escriguin millor.
Sinó perquè han après que aquest moment no és el final del projecte.
És el començament de l’ofici.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè una de les primeres coses que intentem explicar és que gairebé totes les novel·les travessen una etapa en què semblen haver perdut tot l’interès. És una sensació molt desconcertant. Al principi pensem que el problema és aquell llibre concret. Però, quan observem el recorregut de moltes autores, descobrim que passa exactament el mateix amb la segona novel·la, amb la tercera i amb la quarta. No era el llibre. Era una fase del procés que ningú no havia explicat.
Vivim en una cultura que admira molt els començaments. Ens agraden les idees noves. Els projectes nous. La il·lusió dels primers dies. Però una novel·la no es construeix aquí. Una novel·la es construeix quan aquella il·lusió inicial desapareix i l’autora decideix continuar igualment. És en aquest punt on deixem de dependre de l’entusiasme i comencem a construir una relació molt més profunda amb l’obra.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure existeixen també per aquest motiu. No només per ajudar-te a començar una novel·la, sinó perquè puguis sostenir-la quan apareixen els dubtes. Perquè el problema no és tenir una bona idea. El problema és continuar fent-li preguntes quan ja no sembla tan extraordinària. El problema és aprendre a distingir entre una obra que realment necessita canviar de direcció i una autora que simplement està travessant una etapa inevitable del procés.
També hi ha una altra cosa que hem observat moltes vegades. Les persones que no acaben mai una novel·la acostumen a començar-ne moltes. I no perquè siguin inconstants. Sinó perquè la idea nova sempre sembla més viva que la que ja porta mesos sobre la taula. La novel·la nova encara no té problemes. Encara no exigeix revisions. Encara no obliga a eliminar escenes estimades. Tot és possible. Però aquesta sensació també desapareixerà. I aleshores començarà una altra novel·la. I després una altra. Sense adonar-se’n, la persona no està escrivint llibres. Està col·leccionant començaments.
Acabar una obra exigeix una decisió molt diferent.
Exigeix quedar-se.
Quedar-se quan apareix el cansament.
Quedar-se quan la novel·la deixa de sorprendre.
Quedar-se quan ja no hi ha eufòria.
Quedar-se fins que l’obra comença a revelar preguntes que només apareixen després de molts mesos de convivència.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors resulta tan valuós. Perquè moltes vegades una autora està convençuda que el seu llibre ha mort quan, en realitat, acaba d’entrar en la fase més interessant. Una mirada externa ajuda a distingir aquestes dues situacions. Ajuda a recordar que moltes de les dificultats que avui semblen insuperables formen part del camí normal d’una obra llarga. I aquesta diferència pot significar acabar una novel·la o abandonar-la per quarta vegada.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè el problema no és trobar el moment perfecte per començar. El problema és construir una manera de treballar que et permeti continuar quan aquell moment perfecte ja hagi desaparegut. Les novel·les no es fan gràcies als primers dies. Es fan gràcies a tots els dies que venen després.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no existeix perquè les persones acumulin manuscrits començats. Existeix perquè aprenguin a conviure amb una obra fins al final, encara que aquest final canviï moltes vegades pel camí. Perquè acabar una novel·la no és una qüestió de força de voluntat. És una conseqüència d’haver après que totes les obres importants passen per etapes en què sembla que ja no tenen sentit.
I és precisament aquí on moltes abandonen.
I és precisament aquí on unes altres comencen, per primera vegada, a convertir-se en escriptores.
Per això, quan una persona ens diu que ha començat cinc novel·les i no n’ha acabat cap, nosaltres gairebé mai no pensem que tingui un problema de talent.
Pensem una altra cosa.
Pensem que ningú no li ha explicat encara què passa exactament després de l’entusiasme.
I, moltes vegades, entendre només això és el que acaba canviant per sempre la relació amb l’escriptura.
