Hi ha un moment que totes les persones que escriuen esperen durant mesos, de vegades durant anys. Arriba el dia que escriuen l’última frase. Tanquen el document. Respiren. S’aixequen de la cadira. Algunes ploren. Altres truquen a una amiga. Altres simplement es queden en silenci mirant la pantalla. Han acabat el primer esborrany de la seva novel·la. Durant molt de temps havien imaginat aquest instant com una línia d’arribada. Però, gairebé sempre, al cap d’uns dies apareix una sensació inesperada. El llibre hi és. I, al mateix temps, encara no hi és.
És una experiència desconcertant.
També és completament normal.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, una de les primeres fantasies que acostuma a tenir és que el gran objectiu serà acabar el manuscrit. I ho és. Acabar-lo és imprescindible. Ningú no pot revisar una novel·la que encara no existeix. Però també és veritat que moltes persones s’enduen una sorpresa enorme quan rellegeixen, per primera vegada sencera, aquella obra que els havia ocupat tant de temps. Descobreixen personatges que desapareixen sense motiu. Escenes que repeteixen exactament la mateixa informació. Conflictes que semblaven centrals i que, en realitat, no condueixen enlloc. També descobreixen una altra cosa molt més bonica. Preguntes que elles mateixes encara no sabien que estaven escrivint.
És aquí on comença la novel·la.
No quan acabes el primer esborrany.
Quan el pots llegir com una obra sencera.
Durant els primers mesos d’escriptura només coneixem petits fragments del llibre. Sabem què passa en aquell capítol. Sabem què està vivint aquell personatge. Però encara no coneixem l’arquitectura completa. És com construir una casa habitació per habitació sense haver-la pogut veure mai des de fora. Només quan acabem podem allunyar-nos una mica i descobrir si totes aquelles peces formen realment una única construcció o si encara estem mirant un conjunt d’espais que encara no han après a conversar entre ells.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè una de les idees que més intentem transmetre és que el primer esborrany no és el final del procés. És el primer moment en què la novel·la existeix prou perquè puguem començar a escoltar-la de debò. Fins aleshores gairebé totes les decisions s’han pres des de la intuïció. A partir d’ara moltes començaran a prendre’s des de la comprensió del conjunt. Aquesta diferència és enorme. És la diferència entre escriure una escena i construir una obra.
Hi ha una pregunta que gairebé totes les autores es fan quan acaben el primer manuscrit.
Com és possible que no hagués vist tot això abans?
La resposta és molt senzilla.
Perquè encara no podien.
Ningú no pot veure una novel·la sencera mentre encara l’està construint.
Per això la revisió no és una correcció.
És una forma nova de lectura.
És la primera vegada que l’autora deixa de caminar pel mig del bosc i pot començar a observar el paisatge complet.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure dediquen tant de temps a aquesta etapa perquè sabem que és aquí on moltes persones es desanimen. Pensaven que acabar el manuscrit els faria sentir segures. I, en canvi, descobreixen centenars de coses que encara no funcionen. Ho interpreten com un fracàs. Però gairebé sempre és exactament el contrari. Si ara són capaces de veure aquests problemes és perquè també ha crescut la seva mirada. Fa un any aquells errors ja hi eren. La diferència és que encara no sabien reconèixer-los.
I aquesta és una notícia excel·lent.
Perquè significa que l’autora ha crescut més de pressa que el manuscrit.
Ara només falta que el manuscrit també pugui créixer.
També hi ha una altra confusió molt habitual. Moltes persones pensen que revisar consisteix a millorar frases. A canviar adjectius. A corregir diàlegs. A eliminar repeticions. Tot això forma part de la revisió. Però és, probablement, la part més superficial. Les grans revisions gairebé mai no comencen a les frases. Comencen a les preguntes. De què parla realment aquesta novel·la? Quin personatge està sostenint el llibre? Quin conflicte només ocupa espai? Quina escena sembla imprescindible però, si desaparegués, faria que tota l’obra respirés millor? Aquestes són les decisions que converteixen un manuscrit en una novel·la.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors és especialment valuós. Perquè una autora que acaba un primer esborrany acostuma a estar exhausta. Coneix totes les versions de totes les escenes. Recorda personatges que ja no existeixen. Conserva converses que va eliminar fa mesos. Sap què volia explicar encara que el text encara no ho expliqui. Una mirada externa només veu la novel·la que hi ha davant seu. I aquesta diferència permet començar una lectura molt més neta, molt més precisa i molt més útil.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè el primer esborrany no és una prova que hagis acabat. És una invitació a començar una altra etapa. Ningú no escriu una gran novel·la en una única versió. No perquè les autores siguin insegures. Sinó perquè les obres necessiten temps per descobrir què són. El primer manuscrit gairebé sempre és la pregunta. Les revisions acostumen a construir la resposta.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no celebra només que hagis arribat al final del primer esborrany. Celebra sobretot que ara ja existeix una obra prou completa perquè puguis començar a treballar-hi de veritat. Perquè escriure és important. Però aprendre a rellegir una obra sencera amb prou honestedat per transformar-la és una de les habilitats més difícils de tot l’ofici.
Al final, gairebé totes les autores recorden amb molt afecte el dia que van acabar el primer manuscrit.
Però, amb els anys, moltes acaben descobrint una altra cosa.
Aquell dia no havia nascut la novel·la.
Aquell dia havia nascut, per fi, la possibilitat d’escriure-la.
