Acabar la primera versió d’una novel·la produeix una sensació difícil d’explicar. Hi ha orgull. Hi ha alleujament. Hi ha cansament. I també hi ha una il·lusió molt comprensible. La sensació que el llibre ja existeix. Que ara només caldrà corregir algunes frases, eliminar alguna repetició i començar a pensar què en farem.
Gairebé mai és així.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, una de les coses que més la sorprèn és descobrir que acabar una primera versió no significa haver acabat una novel·la. Significa una altra cosa molt més important.
Per primera vegada ja existeix alguna cosa que pots començar a llegir.
Fins aquell moment només existia un procés.
Ara, finalment, existeix una obra.
Encara incompleta.
Encara confusa.
Encara plena de contradiccions.
Però ja hi és.
I només ara comença la conversa entre l’autora i el llibre.
Mentre escrius la primera versió gairebé sempre avances sense tenir una visió completa del conjunt. Vas descobrint personatges. Descobreixes escenes. Entens preguntes que encara no sabies formular. La novel·la es construeix mentre la vas escrivint. Però això també vol dir que les primeres pàgines han estat escrites per una persona molt diferent de la que arriba a l’última.
I aquest és un problema meravellós.
Perquè l’autora de l’última pàgina gairebé sempre és molt millor que la de la primera.
Per això seria estrany que aquell començament continués sent el millor possible.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè el Mètode Mandarina entén la primera versió com una investigació, no com un resultat. La primera versió serveix per descobrir què vol ser aquella obra. No per demostrar que ja ho sabíem des del principi.
Quan una persona pensa que la primera versió hauria de sortir gairebé perfecta, acostuma a viure la revisió com un fracàs.
Quan entén que la primera versió només és el lloc on la novel·la comença a revelar-se, la revisió es converteix en una de les parts més apassionants del procés.
Ja no corregeix errors.
Comença a construir consciència.
Hi ha una pregunta que ens agrada molt fer.
Qui ha escrit aquest llibre?
La resposta acostuma a sorprendre.
Perquè, quan acabes una primera versió, descobreixes que encara no eres exactament la persona capaç d’escriure aquella novel·la.
Ara sí.
Ara ja coneixes els personatges.
Ara ja entens la pregunta.
Ara ja saps què sobrava.
Ara ja saps què faltava.
Ara ja pots començar a escriure el llibre que la primera versió només havia intuït.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan pensats perquè aquest moment no faci por. Perquè moltes persones abandonen precisament aquí. Obren el manuscrit, veuen totes les seves imperfeccions i pensen que no saben escriure. Però la realitat és exactament la contrària. Ara, per primera vegada, ja són capaces de veure allò que abans no veien. La mirada ha crescut.
I això és una magnífica notícia.
També hi ha una altra idea que ens sembla important.
La primera versió gairebé sempre explica més del compte.
Explica allò que la lectora ja havia entès.
Explica emocions que ja apareixien en els gestos.
Explica intencions que els personatges ja mostraven amb les seves decisions.
És normal.
Quan encara no confiem prou en l’obra, tendim a explicar-la.
Quan hi comencem a confiar, comencem a escoltar-la.
I és llavors quan moltes pàgines desapareixen.
No perquè fossin dolentes.
Perquè ja no són necessàries.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors esdevé especialment valuós. Perquè arriba un moment en què l’autora coneix tan bé cada frase que ja no és capaç de llegir-les com ho farà una lectora. Recorda totes les versions anteriors. Recorda les intencions. Recorda les escenes eliminades. Una mirada externa no coneix tot això. Només coneix el llibre que realment existeix. I aquesta diferència és fonamental.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè escriure una primera versió és només una etapa d’un procés molt més llarg. El veritable aprenentatge arriba quan tornes al començament amb tot el que has descobert durant el camí. És aquí on moltes persones entenen, per primera vegada, què significa realment escriure una novel·la.
No és avançar sempre.
És tornar.
Tornar al primer capítol.
Tornar al primer personatge.
Tornar a la primera escena.
Però tornar-hi amb una mirada que ja no és la mateixa.
També és així com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no celebra només que una alumna acabi un manuscrit. Celebra sobretot el dia que és capaç de rellegir-lo sense protegir-lo. Sense justificar-lo. Sense enamorar-se de cada frase. Només preguntant-se què necessita aquella obra per convertir-se en el millor llibre que pot arribar a ser.
Perquè aquest és el moment en què una escriptora deixa de pensar que el seu treball consisteix a escriure.
I descobreix que el seu veritable treball consisteix a construir una obra.
Són dues coses molt diferents.
La primera versió demostra que has estat capaç d’arribar fins al final.
La segona, la tercera i totes les que vindran després són les que demostraran que has estat capaç d’escoltar el llibre que acabaves de començar a descobrir.
I, molt sovint, és exactament aquí on neixen les novel·les que acaben deixant empremta.
