Hi ha una situació que hem vist centenars de vegades. Una persona s’apunta a un curs d’escriptura. Aprèn coses. Pren apunts. Fa exercicis. Descobreix autores. Descobreix recursos. Acaba el curs contenta. Durant unes setmanes se sent motivada. I després passa alguna cosa. Torna la feina. Torna la vida. Tornen les obligacions. Tornen els dubtes. I, lentament, el projecte desapareix.
No perquè el curs fos dolent.
No perquè la persona no tingués capacitat.
No perquè l’escriptura hagués deixat d’importar-li.
Simplement perquè una cosa és aprendre durant unes setmanes i una altra molt diferent és sostenir una obra durant mesos o anys.
Aquesta és una de les preguntes que va donar origen al Campus.
Què passa després?
Què passa quan s’acaba el curs?
Què passa quan desapareix la motivació inicial?
Què passa quan apareixen els dubtes?
Què passa quan ja no hi ha una classe cada setmana?
Què passa quan una persona es queda sola amb el seu projecte?
Perquè la realitat és que la majoria d’obres importants necessiten molt més temps que qualsevol curs.
Quan una persona vol aprendre a escriure un llibre, acostuma a imaginar que el problema serà començar. Però moltes vegades el problema real apareix després. Quan cal continuar. Quan cal tornar-hi. Quan cal conviure amb la lentitud. Quan cal seguir treballant encara que no hi hagi entusiasme.
Per això al Campus vam decidir construir una estructura diferent.
No volíem crear una escola basada exclusivament en cursos.
Volíem crear una escola basada en processos.
La diferència és important.
Un curs té un inici i un final.
Un procés no.
Una obra no sap quan s’acaba un trimestre.
Una novel·la no sap quan arriba l’estiu.
Un projecte no entén de calendaris acadèmics.
Per això una de les primeres decisions que vam prendre va ser que les persones poguessin començar quan vulguis. Perquè moltes vegades el problema no és començar tard. El problema és haver d’esperar. Esperar que s’obri un grup. Esperar una convocatòria. Esperar setembre. Esperar el moment perfecte.
Nosaltres preferim una altra pregunta.
Per què esperar?
Si una obra et necessita ara, per què hauria d’esperar sis mesos?
També per això existeixen els tres recorreguts per aprendre a escriure. Perquè una de les coses que hem descobert és que moltes persones no necessiten més informació. Necessiten una estructura que les ajudi a continuar.
Algunes poden fer-ho soles.
Altres necessiten una mica de suport.
Altres necessiten una mirada més sostinguda.
Per això existeix el Recorregut Autònom.
Per això existeix el Recorregut Total.
Per això existeix el Recorregut Immersiu.
No són tres nivells acadèmics.
Són tres maneres diferents de sostenir un procés llarg.
Perquè el problema no és acabar un curs.
El problema és continuar escrivint quan el curs ja no hi és.
Una altra cosa que hem observat és que moltes persones abandonen perquè confonen dubte amb fracàs. Comencen un projecte. Apareixen preguntes. Apareixen dificultats. Apareixen contradiccions. I interpreten tot això com un senyal que alguna cosa va malament.
Però gairebé sempre passa exactament el contrari.
Els dubtes són part del procés.
Les contradiccions són part del procés.
La incertesa és part del procés.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè el Mètode Mandarina no intenta eliminar els dubtes. Intenta ajudar-te a conviure-hi. Intenta ajudar-te a entendre què està passant. Intenta ajudar-te a observar el procés en lloc de fugir-ne.
Aquesta mirada canvia moltes coses.
Perquè deixa de preguntar-se si una persona és prou bona.
I comença a preguntar-se què necessita l’obra.
També canvia la manera com entenem l’ajuda. En moltes escoles, l’ajuda arriba durant el curs i desapareix quan el curs acaba. Nosaltres intentem que sigui diferent. Per això existeix l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors. No perquè les persones necessitin que algú els digui què han de fer. Sinó perquè moltes vegades necessiten una conversa que els ajudi a continuar.
Una bona pregunta.
Una mirada externa.
Un espai per pensar.
Molt sovint és suficient.
També hi ha una altra qüestió que ens sembla important. La majoria de persones no abandonen perquè hagin perdut l’interès per escriure. Abandonen perquè la vida ocupa espai. Feina. Família. Problemes. Cansament. Responsabilitats. I de sobte l’escriptura queda relegada a l’últim lloc de la llista.
Per això ens interessa tant construir estructures sostenibles.
No volem que hagis de convertir-te en una altra persona per escriure.
No volem que hagis de desaparèixer del món.
No volem que hagis de viure com una escriptora professional.
Volem ajudar-te a trobar una manera d’escriure que pugui conviure amb la teva vida real.
Aquesta és una de les idees centrals d’una escola artesana d’escriptura. No treballem amb alumnes ideals. Treballem amb persones reals. Persones que tenen fills. Persones que tenen feina. Persones que tenen problemes. Persones que de vegades escriuen molt i de vegades gairebé no poden escriure.
I això no les converteix en pitjors escriptores.
Les converteix en persones.
També és una de les raons per les quals mantenim les beques d’escriptura. Perquè sabem que les dificultats econòmiques formen part de la vida de moltes persones. I perquè no volem que una situació puntual obligui algú a abandonar un procés que considera important.
Al final, la pregunta que ens fem no és com aconseguir que una persona acabi un curs.
La pregunta és una altra.
Com podem ajudar-la a continuar escrivint d’aquí a un any?
I d’aquí a dos?
I d’aquí a cinc?
Perquè la majoria de les obres importants no neixen d’un cap de setmana intensiu.
Neixen d’una relació sostinguda amb l’escriptura.
Neixen de tornar-hi.
Neixen de continuar.
Neixen de resistir la temptació d’abandonar.
Per això existeix el Campus Lolita.
No per oferir una experiència puntual.
No per acumular cursos.
No per generar entusiasmes breus.
Sinó per ajudar les persones a construir una relació duradora amb la seva obra.
Perquè escriure una setmana és relativament fàcil.
Escriure durant anys és una altra història.
I és precisament aquesta història la que ens interessa acompanyar.
