Quan una persona diu que vol aprendre a escriure, gairebé sempre imagina el mateix recorregut. Pensa que aprendrà unes quantes tècniques. Que descobrirà com construir personatges. Que entendrà què és una bona estructura. Que aprendrà a escriure diàlegs. Que llegirà alguns llibres sobre narrativa. Que farà alguns exercicis. I que, després d’un temps, ja sabrà escriure.
És una manera molt lògica d’imaginar l’aprenentatge.
També és molt incompleta.
Perquè aprendre a escriure no s’assembla gaire a aprendre una llista de coneixements.
S’assembla molt més a transformar la manera com observes el món, com penses una obra i com et relaciones amb el teu propi procés.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, gairebé sempre creu que el que li falta és informació. Però al cap d’un temps descobreix una cosa inesperada. La informació ajuda. Però no és el que més transforma una escriptora.
El que la transforma és el criteri.
I el criteri no es pot memoritzar.
Es construeix.
Molt lentament.
Una decisió darrere l’altra.
Quan revises una escena.
Quan descobreixes per què un personatge no funciona.
Quan entens què està intentant explicar una novel·la.
Quan aprens a distingir entre allò que t’agrada i allò que l’obra necessita.
Aquestes són les coses que, de debò, fan créixer una escriptora.
No una definició.
No una teoria.
No una fórmula.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè el Mètode Mandarina no està pensat perquè surtis sabent més coses sobre literatura. Està pensat perquè desenvolupis una manera nova de mirar. Una manera de llegir una obra. Una manera d’escoltar les preguntes que hi apareixen. Una manera de prendre decisions sense dependre constantment del que diu un manual.
Aquesta és una diferència enorme.
Perquè arriba un moment en què totes les escriptores han de prendre decisions que cap llibre no pot respondre.
Què necessita aquest personatge?
Què sobra d’aquest capítol?
Per què aquesta escena continua sense respirar?
Quina és la pregunta que sosté tota aquesta novel·la?
Aquestes respostes no existeixen en cap teoria.
Només existeixen dins de l’obra.
I aprendre a escriure consisteix, precisament, a aprendre a trobar-les.
També és molt habitual pensar que aprendre a escriure és acumular recursos. Però un recurs només és útil si saps quan utilitzar-lo i, sobretot, quan no utilitzar-lo. Una mateixa tècnica pot convertir una escena en extraordinària o destruir-la completament. Tot depèn del context.
Per això el coneixement, tot sol, no és suficient.
Necessita criteri.
Necessita observació.
Necessita experiència.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan pensats precisament perquè aquest criteri pugui créixer de manera progressiva. No treballem perquè memoritzis conceptes. Treballem perquè cada projecte et faci veure coses que abans no eres capaç de veure. Perquè cada revisió transformi la manera com llegiràs la següent. Perquè cada obra et converteixi en una millor lectora de totes les obres que escriuràs després.
Aquest és l’aprenentatge que ens interessa.
El que no s’acaba mai.
També hi ha una altra idea que ens sembla important. Moltes persones pensen que aprendre a escriure és aprendre a controlar-ho tot. Però passa exactament el contrari. A mesura que aprens, descobreixes que la literatura és molt més complexa del que imaginaves. Descobreixes que hi ha menys certeses i més preguntes. Descobreixes que cada novel·la inventa els seus propis problemes. Descobreixes que no existeixen dues obres iguals.
I això, lluny de ser un inconvenient, és el que fa que aquest ofici sigui tan fascinant.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors esdevé tan valuós. Perquè arriba un moment en què ja no necessites que algú t’expliqui què és un conflicte narratiu. Necessites que algú t’ajudi a descobrir quin és el conflicte d’aquesta novel·la concreta. Ja no necessites una teoria sobre els personatges. Necessites entendre què li està passant al teu.
Aquest canvi és decisiu.
Perquè deixes de treballar sobre exemples.
I comences a treballar sobre una obra viva.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè aprendre a escriure no és un curs que s’acaba en una data determinada. És un procés que continua mentre continues escrivint. Cada llibre et torna a convertir en aprenent. Cada projecte t’obliga a començar de nou. Cada obra et fa preguntes diferents.
I aquesta és una magnífica notícia.
Vol dir que l’ofici continua viu.
Una altra cosa que canvia profundament és la relació amb l’error. Al principi els errors fan por. Sembla que demostrin que no sabem escriure. Amb els anys, en canvi, comencen a convertir-se en informació. Un error ja no és un fracàs. És una pista. Explica alguna cosa sobre l’obra. Explica alguna cosa sobre la nostra mirada. Explica alguna cosa que encara no havíem entès.
Quan això passa, l’aprenentatge accelera molt.
Perquè deixes de defensar-te.
I comences a investigar.
També és aquesta la idea que hi ha darrere d’una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no forma persones que saben parlar de literatura. Forma persones capaces de construir-la. Persones capaces de prendre decisions complexes. Persones capaces de revisar sense destruir. Persones capaces de sostenir un procés llarg. Persones capaces de continuar aprenent tota la vida.
Perquè això és, probablement, el més sorprenent de l’escriptura.
Arriba un moment en què descobreixes que mai no deixaràs d’aprendre.
I, lluny de desanimar-te, aquesta idea et dona una llibertat enorme.
Perquè ja no has de convertir-te en una escriptora perfecta.
Només has de continuar desenvolupant la mirada.
Continuar fent-te preguntes.
Continuar observant.
Continuar treballant.
I això, molt més que qualsevol tècnica, és el que significa, realment, aprendre a escriure.
