Hi ha una frase que repetim molt sovint i que, al principi, desconcerta moltes persones. Nosaltres no ensenyem a escriure novel·les.
Ensenyem una altra cosa.
Ensenyem un ofici.
Pot semblar el mateix.
No ho és.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, és normal que pensi en aquell projecte concret que fa temps que l’acompanya. Potser és una novel·la. Potser unes memòries. Potser un llibre de contes. Potser encara no ho sap. Aquell projecte és important. Molt important. Però nosaltres intentem que, quan aquell llibre s’acabi, hagi passat una cosa encara més valuosa.
Que existeixi una autora que abans no existia.
Perquè una novel·la s’acaba.
L’ofici continua.
És una diferència enorme.
Si una escola només t’ajuda a acabar un manuscrit, quan aquell manuscrit desapareix també desapareix bona part del que has après. En canvi, si durant el procés has construït una mirada, un criteri, una manera de llegir, una manera d’observar les persones i una manera de relacionar-te amb l’escriptura, tot això continuarà acompanyant-te la resta de la vida. El segon llibre ja no començarà des del mateix lloc. Ni el tercer. Ni el quart.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè el nostre objectiu no és que escriguis una bona novel·la. És que aprenguis a construir bones obres durant tota la vida. Això implica aprendre a observar abans d’escriure. Aprendre a formular preguntes abans de buscar respostes. Aprendre a revisar abans de donar una escena per acabada. Aprendre a desconfiar de les primeres idees i a confiar molt més en el procés.
Aquestes coses no serveixen només per a un llibre.
Serveixen per a tots els que vindran després.
També és per això que no ens obsessiona trobar la frase perfecta. Ens interessa molt més que aprenguis a distingir què és essencial i què és accessori, què pertany realment a l’obra i què només hi és perquè et fa pena eliminar-ho. Ens interessa que aprenguis a llegir un manuscrit sense defensar-lo, a revisar sense por, a entendre que una gran escena no sempre ajuda una gran novel·la i que moltes vegades el millor paràgraf és precisament aquell que acabes decidint esborrar.
Aquest és l’ofici.
I l’ofici no s’acaba mai.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure existeixen perquè cada persona necessita una manera diferent d’arribar fins aquí. Algunes prefereixen caminar amb molta autonomia. D’altres necessiten més seguiment. Algunes treballen millor en grup. D’altres necessiten moments més personals. El recorregut pot canviar. El que no canvia és l’objectiu. Que, quan acabis, no només tinguis un llibre. Tinguis eines per continuar escrivint els que encara no existeixen.
També hi ha una altra idea que ens sembla important.
Hi ha persones que escriuen una novel·la.
I hi ha persones que es converteixen en escriptores.
No sempre coincideix.
Escriure un llibre és una fita.
Construir un ofici és una manera de viure.
És començar a observar diferent.
És llegir diferent.
És escoltar diferent.
És deixar de preguntar-te què has d’escriure i començar a preguntar-te què necessites entendre.
Quan això passa, la literatura deixa de ser un projecte puntual.
Es converteix en una forma de mirar el món.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors té tant de sentit. Perquè cada autora té una manera diferent d’arribar a aquest lloc. Algunes necessiten guanyar confiança. D’altres aprendre a eliminar. D’altres descobrir la pregunta que sosté tota l’obra. L’acompanyament no consisteix a donar receptes. Consisteix a ajudar-te a construir el teu propi criteri. El dia que això passa, deixes de dependre de qualsevol escola.
I aquesta és, precisament, la millor notícia.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè un ofici no comença al setembre ni s’acaba al juny. Comença el dia que decideixes mirar les persones amb una mica més d’atenció i continua mentre continuïs fent-te preguntes. No hi ha un moment perfecte per començar. Hi ha el moment en què una obra et reclama. I nosaltres preferim ser-hi quan això passa.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no fabrica llibres. Forma autores. No promet resultats ràpids. Promet temps, mirada, rigor, acompanyament i una manera de treballar que continuarà sent útil quan aquest primer projecte ja sigui només el començament d’un altre.
Perquè hi ha una pregunta que, amb els anys, acaba substituint totes les altres.
Ja no és «seré capaç d’acabar aquesta novel·la?»
És una altra.
«Quina autora m’estic convertint mentre l’escric?»
I, probablement, aquesta és la pregunta més important que una escola d’escriptura pot ajudar-te a respondre.
Perquè les novel·les s’acaben.
Les autores, si continuen aprenent, no.
