Hi ha una pregunta que apareix molt sovint quan una persona comença a escriure una novel·la. «Quant trigaré?» És una pregunta completament normal. Vivim envoltades de terminis. Tot té una data d’inici i una data d’entrega. Ens hem acostumat a pensar que qualsevol projecte pot calcular-se en hores, en setmanes o en mesos.

Una obra literària gairebé mai no accepta aquest tipus de càlcul.

Perquè una novel·la no només necessita ser escrita.

Necessita convertir-se en una obra.

I aquestes dues coses no són exactament les mateixes.

Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, acostuma a imaginar que el temps servirà principalment per acumular pàgines. Però molt aviat descobreix que el temps fa una altra feina molt més important. Fa madurar la mirada de qui escriu. Fa créixer les preguntes. Fa que els personatges deixin de ser idees i es converteixin en persones. Fa que escenes que semblaven imprescindibles desapareguin i que converses aparentment insignificants acabin sostenint tot el llibre.

La novel·la va canviant.

Però l’autora també.

I és molt difícil separar aquestes dues transformacions.

Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè el Mètode Mandarina no intenta accelerar un procés que, per la seva pròpia naturalesa, necessita madurar. Igual que no podem obligar un arbre a créixer més ràpid estirant-ne les branques, tampoc podem obligar una obra a arribar abans al lloc on encara no està preparada per arribar.

Vivim en una cultura que admira molt la velocitat.

Però la literatura admira una altra cosa.

La profunditat.

I la profunditat gairebé sempre necessita temps.

No perquè escriguem més lentament.

Sinó perquè entendre és molt més lent que explicar.

Una primera versió pot aparèixer relativament de pressa.

Comprendre què significa aquella primera versió acostuma a necessitar molts més mesos.

De vegades molts més anys.

Hi ha una cosa molt curiosa que passa amb totes les obres llargues. Al principi l’autora pensa que està construint una novel·la. Al cap d’un temps descobreix que la novel·la també l’està construint a ella. La manera com observa les persones canvia. La manera com escolta les converses també. La manera com llegeix altres llibres deixa de ser la mateixa. Sense adonar-se’n, la mirada que havia començat el projecte ja no existeix.

I és precisament aquesta mirada nova la que després torna a escriure les primeres pàgines.

Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan pensats perquè aquest procés tingui espai. No volem que una persona acabi una novel·la de qualsevol manera. Volem que tingui temps per convertir-se en l’autora que aquella obra necessita. De vegades aquesta és la diferència entre un manuscrit correcte i una novel·la que continuarà viva molts anys després.

També hi ha una altra confusió molt habitual.

Pensar que una obra madura només mentre hi estem treballant.

No és veritat.

També madura mentre la deixem reposar.

Mentre llegim altres llibres.

Mentre vivim.

Mentre observem.

Mentre encara no sabem com resoldre un capítol.

Hi ha solucions narratives que només apareixen quan deixem de perseguir-les.

No perquè siguin màgiques.

Sinó perquè nosaltres també hem canviat.

També és molt habitual espantar-se quan una novel·la obliga a reescriure el començament. Sembla que tot el treball anterior hagi estat inútil. Però gairebé sempre passa exactament el contrari. Aquelles primeres cent pàgines eren necessàries perquè l’autora pogués arribar al lloc des d’on ara és capaç d’escriure un començament molt millor.

Cap d’aquelles pàgines ha estat una pèrdua.

Han estat el camí.

També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors resulta tan valuós. Perquè moltes vegades una autora interpreta aquesta lentitud com un fracàs. Creu que no avança prou. Però quan observem el conjunt descobrim que la novel·la està fent exactament allò que havia de fer. Encara no està acabada perquè encara està descobrint què vol ser. I això no és un retard.

És el procés.

També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè les obres importants no entenen de cursos escolars ni de calendaris editorials. Comencen el dia que una pregunta entra a la teva vida i moltes vegades no s’acaben fins que aquella pregunta ha pogut desplegar tota la seva complexitat. Algunes ho fan en un any. Altres necessiten cinc. Cap d’aquestes dues velocitats determina la qualitat del llibre.

El que la determina és una altra cosa.

La capacitat d’esperar.

No esperar passivament.

Esperar treballant.

Esperar observant.

Esperar revisant.

Esperar sense precipitar una resposta que encara no ha arribat.

També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana sap que una obra no es fabrica. Es construeix lentament. Com es construeixen totes les coses que han de durar. Sense presses. Sense dreceres. Sense obsessionar-se amb el resultat immediat. Perquè el temps no és un obstacle que la literatura hagi de superar.

És un dels seus grans aliats.

Al final, quan llegim una gran novel·la, tenim la sensació que totes les peces ocupen exactament el lloc que els correspon. Que aquell començament només podia ser aquell. Que aquell final era inevitable. Que els personatges no podien prendre cap altra decisió.

Però aquesta sensació és una il·lusió preciosa.

Darrere d’aquesta aparença d’inevitabilitat hi ha anys de dubtes, de revisions, de renúncies, de pàgines eliminades i de preguntes que encara no tenien resposta.

Hi ha, sobretot, una autora que va tenir la paciència de no donar per acabada una obra mentre encara continuava convertint-se en ella mateixa.

I probablement aquesta és una de les diferències més profundes entre escriure un llibre.

I construir una obra.